Manual de mètrica i versificació catalanes. Josep Bargalló. Editorial Empúries. 2007.

Compendi completíssim sobre les regles més elementals —també les més sofisticades— del bell ofici d’escriure en vers estant atent a la forma, tot allunyant-se de la prosa retallada que s’ha imposat els darrers decennis cosa de no dir, però que ara sembla que es recuperi.

“Lluís Calderer estableix un esquema general i bàsic de diferenciació entre aquestes dues possibilitats d’organització literària del llenguatge: quant a la disposició, la prosa és horitzontal i el vers, vertical; pel que fa al moviment, el de la prosa és de continuïtat i el del vers, de repetició; i, en tercer lloc, la prosa s’estructura al voltant de pauses sintàctiques, mentre que el vers ho fa mitjançant les pauses mètriques, de les quals la que delimita el canvi de ratlla se’ns apareix com la més evident. Tot i això, tampoc no cal sacralitzar aquest darrer aspecte, no només pel fet que la poesia, el vers, sovint s’ha sostingut en la transmissió oral, sinó perquè cal, arribats fins aquí, d’eixamplar-ne els elements definitoris. D’entrada, hauríem de recordar que, en llatí, versus no significava tan sols [ratlla d’un poema], sinó [ratlla] en general, ja fos de poesia o de prosa. La diferenciació d’un discurs en vers i d’un altre en prosa cal anar a buscar-la en el numerus, és a dir, en el cas de la poesia clàssica, el ritme, la distribució dels temps marcats i no marcats. El numerus de la poesia era definit pel concepte de metrum. Relligant la visió d’aquests temes des d’una perspectiva de la poètica catalana —i romànica en general—, la mètrica, és a dir, allò que defineix i estudia el metrum de cada llengua i cada literatura, té, com a trets fonamentals i conceptuals, la rima, el metre [el nombre de síl·labes] i el ritme, uns elements, doncs, que són, essencialment, fets de llengua. Si no ens movem del camp etimològic, el mot prosa, per la seva banda, prové del llatí [oratio] pro vorsa, és a dir, [(discurs) que va cap endavant], i no presenta, almenys definitòriament, cap dels elements que acabem d’esmentar”.

Aquest volum de dues-centes setanta pàgines quedarà amorrat al piló de “clàssics del tema que has rellegit sencer i tornaràs a fer-ho i a consultar-lo —si cal— les vegades que t’ho demani el cos”.