23 de novembre de 2021

El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle. Salvador Giralt. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2021.

Per sort no és paraula de déu, sinó dos personatges —diguem-ne homo sapiens sapiens— que intercanvien vocals i consonants sobre tota mena de temes i en surt un text agradable d’escoltar carregat de silencis, móns paral·lels i fils per estirar.

La vida monàstica busca la rutina?
Sí, sí, es busca la rutina. Sempre és igual.

Avui dia, la rutina, si més no com a concepte, està molt desprestigiada. Tothom vol fer coses noves, com si repetir no tingués cap valor.
Si vols treballar necessites la rutina. Si vols treballar i vols que les coses t’arribin a fons, necessites la rutina.

S’associa rutina amb avorriment. Se sent a dir: és una rutina, no és gens creatiu!
No, no. Si vols treballar a fons, si vols treballar-te a fons, necessites la rutina. Llavors no et distreu res.

La rutina et permet concentrar-te...
Estàs concentrat en el que fas!

En el cas del caminar, caminar no deixa de ser una rutina.
Això t’anava a dir, caminar és una rutina.Tu deies que quan caminem no podem fer res més que caminar. Però també es pensa, es pensa perquè com que sempre el pas és igual, aquesta monotonia et permet pensar.

La rutina ens proporciona un alliberament d’allò que és superflu. Ens focalitza, ens dona perspectiva, ens dona llibertat mental.
La rutina no et deixa fer una altra cosa que el que estàs fent.
Si aquesta habitació és nova per a mi, miraré el rellotge, miraré el quadre, les cortines, miraré arreu; però quan això fa un any que ho veig...

Ha perdut l’interès.
Hauria d’estar molt avorrit per fixar-me en el quadro.
Jo normalment, quan caminava...; ara camino poc, poc vol dir uns vint quilòmetres, tampoc no vull dir gens.

Vint quilòmetres...
És poc. Per a mi és poc. Abans, quan caminava, el trenta primers quilòmetres eren perfectes; els trenta segons, bé; i a partir dels seixanta ja... Quan feia sortides de mes de 60 km com aquesta de Lord, arribava un moment que el cap es disparava; aleshores és bastant al·lucinant això, com una pèrdua de control...

El cap es disparava... de cansament?
Sí, de cansament.

Vols dir que no s’hi hauria d’arribar, a això?
Mmm... no. O sí, s’hi arriba. Jo volia arribar-hi, allò que dèiem de la curiositat. Sí, s’hi arriba. Has de pensar que estàs en un estat diferent, completament clar”.

Aquest volum de cent quaranta-nou pàgines quedarà amorat al piló de “llibres que van començar a escriure’s sense saber-ho aleshores en un grand tour-nau-côclea-by-clara-garí-&-company, com tantes altres coses que entren i surten sense que te n’adonis”.
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula