20 d’octubre del 2021

Marines i boscatges. Joaquim Ruyra. Edicions 62. 2004.

Aplec de narracions plenes de dialectalismes i argot mariner que fan de bon escoltar. Com qui seu en un banc d’un poble de la costa catalana, mira i escolta. I que vagin garlant. 
“Cap a la fi de la tarda la ventada refermà, s’obriren esvorancs en la polseguera del ruixat i es descobriren gran clapes de mar d’un verd rogenc. Aquella coloració era deguda a l’aigua terrosa de les rieres i torrents. El nas percebia el tuf fat característic de l’argila. Vaig judicar que no devíem ser gaire lluny de la costa; i efectivament, una mica més tard la pluja va minvar, s’eixamplà l’espai, i vaig llambregar una platja llarguíssima, coberta d’un bellugós ramat de moltons, que corrien cap a garbí en inacabable desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven soles, saltant, saltant... Però no... no eren moltons: vaig reparar que algunes voleiaven; no eren sinó borrallons de bromera, que l’escuma grassa deixava fondre’s en el sorral i que el vent s’emportava, fent-los córrer de tomballons per la riba deserta. La campanya estava inundada. Alguns sàlics i podats de besses s’aixecaven en actituds de desesper sobre el xopoll, mostrant al cel llur braços bonyeguts i mutilats. I en el mar aquells capgirells de la ressaga, aquell brogit... i banques perilloses, que sobreeixien aixaragallades en el refluix i que, quan el fluix les assaltava, escopien a través dels rompents violentes sorrades. Anava vesprejant”. 
Aquest volum de dues-centes seixanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor que feia tant de temps que volia llegir”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula