10 de juny del 2021

Sylvia Plath. El colós. Lorelei.


It is no night to drown in:
A full moon, river lapsing
Black beneath bland mirror—sheen,

The blue water—mists dropping
Scrim after scrim like fishnets
Though fishermen are sleeping,

The massive castle turrets
Doubling themselves in a glass
All stillness. Yet these shapes float

Up toward me, troubling the face
Of quiet. From the nadir
They rise, their limbs ponderous

With richness, hair heavier
Than sculptured marble. They sing
Of a world more full and clear

Than can be. Sisters, your song
Bears a burden too weighty
For the whorled ear’s listening

Here, in a well—steered country,
Under a balanced ruler.
Deranging by harmony

Beyond the mundane order,
Your voices lay siege. You lodge
On the pitched reefs of nightmare,

Promising sure harborage;
By day, descant from borders
Of hebetude, from the ledge

Also of high windows. Worse
Even than your maddening
Song, your silence. At the source

Of your ice—hearted calling—
Drunkenness of the great depths.
O river, I see drifting

Deep in your flux of silver
Those great goddesses of peace.
Stone, stone, ferry me down there.


Traducció de la Núria Busquet Molist

No fa nit per ofegar-s’hi:
una lluna plena, el riu fluint
negre sota un suau reflex brillant,

blaves boires de l’aigua es despleguen
tel a tel, com xarxes,
però els pescadors dormen,

les massisses torrasses dels castells
es dupliquen en un vidre
tot en calma. Amb tot, aquestes formes floten

s’eleven cap a mi, pertorben el rostre
de la quietud. S’alcen
del nadir, amb extremitats pesants

de riquesa, de cabells tan espessos
com el marbre esculpit. Canten
sobre un món ple i més clar

que el que és possible. Germanes, la cançó
que canteu és un pes massa pesant
per a l’orella en espiral que l’escolta

aquí, en un país ben dirigit
per un governador just.
Trastornant amb harmonia

més enllà de l’ordre mundà,
les vostres veus són un setge. Viviu
en els esculls de punxa del malson,

prometent un refugi segur;
de dia, feu de contrapunt dels marges
de la letargia, també des del sortint

de les finestres altes. Fins i tot
pitjor que la vostra cançó
embogidora, és el silenci. A l’origen

del vostre reclam de cor congelat:
ebrietat de les grans profunditats.
Oh, riu, veig anar a la deriva

al fons del teu flux de plata
aquestes grans deesses de la pau.
Pedra, pedra, condueix-me cap a elles, avall.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula