El paisatgisme a Catalunya. Francesc Fontbona i Ramon Manent. Edicions Destino. 1979.

El paisatgisme, malgrat la necessària desmitificació que reclama en Perejaume, és un dels temes preferents de la pintura catalana de finals del XIX i principis del XX, a diferència de l’espanyola ancorada als estaments oficials, mitificadora de les glòries pàtries o costumista d’intenció moralitzadora.

“El pasiatgisme català arribà a ser tan consubstancial amb la personalitat general catalana que un Pere Coromines, al seu llibre Elogi del paisatge català (Publicacions La Revista, Barcelona 1932), arriba a dir que el poble català és un producte secular del nostre paisatge, i assaja una mena d’aproximació tipològico-literària a aquest paisatge. Segons ell, a la terra catalana la plana d’extensió aparentment infinita no existeix i sempre es veu la serra que Aribau distingia de lluny. El paisatge català és variat i ric de colors, però la llum aquí no talla amb una fulla d’acer la línia d’ombra com passa cap a Migjorn, en altres pobles que parlen també la nostra llengua. Coromines, en la seva mitificació del paisatge, creia que, si desapareguessin els catalans, el seu paisatge tornaria a produir una altra raça tan essencialment catalana com la nostra”.

Jaume Morera Galícia [Guadarrama, Valle de Miraflores. Oli sobre tela 62 x 97.5 cm. 

Museu d'Art Jaume Morera. 1891-1892]

Aquest volum de tres-centes seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va regalar el Ton amb l’emoció que el caracteritza”.