26 de febrer de 2020

Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Editorial Anagrama. 2019.


Narrativa confegida per addició, suma de veus i punts de vista que avança imparable en totes direccions. El plaer tan humà d’explicar-nos històries uns als altres i, sobretot, el plaer de llegir Irene Solà.
“La lluna és rodona i plena, i la Lluna jau als peus del llit, i anem a dormir d’hora perquè estem cansades. No la deixo dormir d’hora perquè estem cansades. No la deixo dormir a dalt, a la Lluna, i si em desperta al matí perquè té la impaciència o gana o amor desbocat, m’enfado, o faig veure que m’enfado, perquè no m’ho faci més”.
Aquest llibre de cent vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquella noia que vaig conèixer al claustre d’una escola d’art i que no és que em sembli que té tingui tot el futur sinó que ja té tot el present del món”.






 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula