Joseba Sarrionandia. Hilda dago poesia? Lagun presoei gutuna.

Nahiago nizueke izkiriatu gutuna hitzik gabekoa:
dena esanda dago eta zer akigarria den errepikatzea,
batez ere hitzek esan nahi dutena geroago eta gutiago diotenean;
alemanerazko hitz luze eta ikaragarriak ere ez omen dira erabat zehatzak.

Polizia, bankero, ugazaba eta apezek «terrorista» esaten dizuete,
eta barregarria da gure jendea ere «heroe» deitzen,
zuei, estatuen harri gatibutza inola ametituko ez duzuenoi,
askatasunaren aldeko burrukan askatasuna galdu duzuen giza zatioi.

600 baino gehiago zaretela esaten da beti eta zero horiek
eta dispertsioak eta urtaldien amaigabeak abstrakzio itxura ematen dizuete;
zin egin behar zaio jendeari ez zaretela batere abstraktoak,
nahiz eta hurrinak, nahiz eta zuen bizimodua esanezineko modukoa izan.

Hemen eguna odolustutzen ari da ortzemugan
zauri sakon bat bezala, nork daki sendagarria den.
Guk betiko antzera jarraitzen dugu polbora eta lore artean, logistika eta
metafora artean, Karl Marx eta andere biluziaren artean:

gauza bakoitzak bere zailtasuna, batzutan mosu bat ematea
etsaiaren kuartel jeneralean lehergailu bat jartzea baino zailagoa da...
Zuen askatasuna behar dugu, eginkizun zailetan elkarrekin jarraitzeko.
Gure herriaren gorputz galdua bilatzea esate baterako.

Zuen askatasuna behar dugu, libre gaudenok ere libreak izateko,
giza jendeak berez haragian itsatsirik dituen katea luze
eta ilunekin librea izan daitekeen nehurrian behintzat.


Traducció d’Ainara Munt Ojanguren

És morta la poesia? Carta als amics presos.

M’estimaria més escriure-us una carta sense paraules.
Ja està tot dit i repetir-se es fa pesat,
sobretot quan les paraules cada cop diuen menys el que volen dir;
sembla que fins i tot les paraules terribles de l’alemany
han deixat de ser precises.

Els policies i els banquers, els patrons i els capellans us diuen “terroristes”,
i encara és més inadequat que la vostra gent us anomeni “herois”,
a vosaltres, que us negueu rotundament a acceptar
la captivitat pètria de les estàtues,
porció d’humanitat que heu perdut la llibertat lluitant per la llibertat.

Sempre s’ha dit que sou més de 600 i aquests zeros
i la disperció i les temporades inteminables us donen un aire d’abstracció.
Val a dir que no sou en absolut abstractes, tot i ser lluny,
tot i que la vostra forma de vida sigui indescriptible.

Aquí, el dia va desagnant-se a l’horitzó
com si fos una ferida profunda que ningú no sap si es pot curar.

Nosaltres seguim com sempre, entre les flors i la pólvora,
entre la metàfora i la logística, amb Karl Marx a un costat
i una dona nua a l’altra.

Cada acció té la seva dificultat, de vegades fer un petó
és més difícil que posar una bomba al quarter general de l’enemic.
Necessitem la vostra llibertat per seguir fent coses difícils junts.
Com ara buscar el cos perdut del nostre poble.

Els qui vivim lliures necessitem la vostra llibertat
per poder ser lliures també, almenys en la mesura
en què els éssers humans, amb aquestes cadenes llargues i fosques
adherides a la carn per naturalesa, podríem ser lliures.