Giacomo Lepoardi. L’infinito.
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.
Traducció d’en Josep Carner
L'infinit
Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l’últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m’espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d’aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l’etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d’aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m’és dolç de naugragar-hi.
Tradució d’en Narcís Comadira
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
Etiquetes de comentaris: Poesia en italià
2 Comments:
Vittorio Gassman recita L'infinito
https://www.youtube.com/watch?v=C4Je7YiOEo0
Moltes gràcies, Roser. Ho afegeixo!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home