22 de febrer del 2010

Salvador Espriu. Terra i cultura. Me’n vaig.

Tot el punyetero dia aguantant aquesta calor, i no passa ni un bri d’aire a la cuina ni al menjador, i el telèfon que no para, sempre em truca algun venedor i la tele de la veïna omple tot el paissatge sonor, i els polítics de la dreta em fan venir mala maror, i els polítics de l’esquerra encara em fan sentir pitjor, i el comissari Gordillo plana per damunt de tot, i a la plaça, a les sardanes, m’acalora el del trombó. Me’n vaig, me’n vaig, me’n vaig lluny de la pudor. Adéu-siau Barcelona, adéu a la modernor. Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Me’n vaig, me’n vaig, me’n vaig lluny de la pudor. Adéu-siau Barcelona, adéu a la modernor. Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret”, mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Me’n vaig, me’n vaig, me’n vaig lluny de la pudor. Adéu-siau Barcelona, adéu a la modernor. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Etiquetes de comentaris:

4 que prenen la paraula

4 Comments:

Blogger Víctor Pàmies i Riudor said...

Ja l'he caçat. :-)

Gràcies per participar de l'homenatge, Biel!

22 de febrer, 2010 20:00  
Anonymous Anònim said...

Fa ja molts anys que el poema de Salvador Espriu a tota una generació ens colpí de tal forma que descobrirem el que no solament era un poema bo, que ho era i ho és, sinó un poema mestrívol perquè expressava coses íntimes compartides que teníem soterrades.

Avui jo ja no estimo amb dolor la meva pàtria, i fou un dolor que aflorà arrel del poema. Avui la meva pàtria, la confederal innombrable, l'estimo amb ira que és lluny del dolor passiu que transmet el poema d'Espriu. Pot ser no hauria de ser així, però és la realitat i no la puc pas negar. És també amb ira que durant molts anys m'he allunyat del parany de la Pell de Brau, i ara caldria una nova veu que cantés l'esperança de la ira col·lectiva, perquè la seva absència no és res més que la constatació que encara som una pàtria molt i molt malalta, molt i molt vella i sense llucs joves prou forts pel moment actual, tal vegada molt sàvia però incapaç de transmetre aquesta vella saviesa...

A.M.G.

23 de febrer, 2010 18:33  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Aquest poema és una de les 18 cançons que formen part del cedé TERRA I CULTURA, editat per Cossetània i Enderrock.
I amb aquesta entrada vull contribuir a l'homenatge que des de la catosfera literària es fa avui a Salvador Espriu, en el 25è aniversari de la seva mort.

24 de febrer, 2010 15:32  
Blogger Ferdinand said...

Aqui tens els nou post.
Salut i força.
Fgt

Querría ser Chile

¡Vives en Chile!
Querría ser Chile
para poder abrazarte
con mis Cuernos del Paine,
mis extensos brazos de 4200 kilómetros.
Querría ser Chile
para contarte, al oído, con vientos de otoño
lo mucho que te quiero.
Querría ser Chile
para experimentar la sensación
de perdernos tras los pasos del río Copiapó
entre arenas y sal del mismo desierto de Atacama.
Querría ser Chile
para encontrarte con mis lobos marinos
entre las islas
de mi extenso territorio.
Querría ser Chile
para expulsar saetas de amor
por los poros del volcán Parinacota.
Querría ser Chile
para viajar,
juntos,
mis adorables forsteri y yo,
en busca de un lugar seguro
¡para hacer el amor y criar nuestros bebés!
Querría ser Chile
y contemplarte, desnuda,
cómo yaces por mis valles
en busca de tus sueños,
cómo despiertas, jovial,
para comer mis frutos
y oírme contarte leyendas mapuches
sobre el amor de Hues y Copih.
Querría ser Chile
para bailar, entre las lagrimas de lluvia
de la espesa selva valdiviana,
empapados de amor y agua,
como si de dos cisnes,
de cuello negro,
se tratara.
Querría ser Chile
para seguir el río Elqui
hasta Vicuña y asi,
cantar juntos, la gran Mistral y yo,
para ti, exclusivamente,
poemas dignos del desamor que siento sin ti.
Querría ser Chile
para recitar,
dentro del sueño de una noche Chilena (¡gracias Neruda!),
versos eternamente jóvenes,
que serán recordados y celebrados
en las fiestas de La Tirana.
Querría ser Chile
para volver a enamorarnos
en la Ciudad Jardín, y
redescubrir tu cuerpo cómo
Diego de Almagro me redescubrió a mi.
FERRAN GENIS TAVERIA

27 de febrer, 2010 19:01  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home