Lluís Calvo & Jordi Valls. Última oda a Barcelona. La Garúa Llibres. 2008.
UNA VIDA MODÈLICA
Sense innocència i sense càrrecs,
tot alhora i a deshora, hem vingut
a llegir poemes a la presó.
La perfecció, brama algú.
La veritat, diem.
Som a la Model -a la pressió model-
i, per tant, el laconisme imposa un ganxo vertical
que ens impel·leix a travessar el tercer reixat.
Es tanquen les portes darrere nostre,
automàticament,
deixant el vell món enllà. I n’entrem a un altre:
observa el Panòptic i el Centre Totpoderós
amb les pantalles de control,
del qual sorgeixen les sis galeries
i el record, funest, de los Vencedores.
Pensa, doncs, el que vulguis:
Dant o la capsa d’esca d’Andersen.
Condorcet o El Vaquilla.
Vine, soldadet, sóc la bruixa indefensa.
Quina opció triaràs?
Cada porta obre un món dins un món,
un nou argot, un aire irrespirable,
un pati amb mirades esquinçades
que es claven com ferros oxidats
mentre els traficants de la quarta galeria
ens saluden amb desgana i fum hostil.
I n’hi ha molts més, de presos,
però no els hem vist.
A la barana, repenjats, senten l’estigma
de repetir el mateix dia
i la mateixa hora del pati, inacabable i buida.
I t’ha tocat. I pares tu.
Sí, t’ha tocat i t’has de fotre.
Has jugat a la ruleta, a la taula dels russos:
apostares a la segona i la roda ha girat
sobre el seu eix.
A poc a poc es va alentint l’ull:
ni tercera, ni cinquena, ni segona...
T’ha tocat la quarta i no pots entrar a cap altra,
així són les regles del joc.
I pares tu.
Sí, t’ha ben tocat i t’has de fotre:
aquesta és l’escola dels nens dolents,
dels repetidors que s’han de corregir.Quina assignatura vas suspendre?
A fora hi ha els qui van copiar l’examen
i van passar desapercebuts.
(...)
Sense innocència i sense càrrecs,
tot alhora i a deshora, hem vingut
a llegir poemes a la presó.
La perfecció, brama algú.
La veritat, diem.
Som a la Model -a la pressió model-
i, per tant, el laconisme imposa un ganxo vertical
que ens impel·leix a travessar el tercer reixat.
Es tanquen les portes darrere nostre,
automàticament,
deixant el vell món enllà. I n’entrem a un altre:
observa el Panòptic i el Centre Totpoderós
amb les pantalles de control,
del qual sorgeixen les sis galeries
i el record, funest, de los Vencedores.
Pensa, doncs, el que vulguis:
Dant o la capsa d’esca d’Andersen.
Condorcet o El Vaquilla.
Vine, soldadet, sóc la bruixa indefensa.
Quina opció triaràs?
Cada porta obre un món dins un món,
un nou argot, un aire irrespirable,
un pati amb mirades esquinçades
que es claven com ferros oxidats
mentre els traficants de la quarta galeria
ens saluden amb desgana i fum hostil.
I n’hi ha molts més, de presos,
però no els hem vist.
A la barana, repenjats, senten l’estigma
de repetir el mateix dia
i la mateixa hora del pati, inacabable i buida.
I t’ha tocat. I pares tu.
Sí, t’ha tocat i t’has de fotre.
Has jugat a la ruleta, a la taula dels russos:
apostares a la segona i la roda ha girat
sobre el seu eix.
A poc a poc es va alentint l’ull:
ni tercera, ni cinquena, ni segona...
T’ha tocat la quarta i no pots entrar a cap altra,
així són les regles del joc.
I pares tu.
Sí, t’ha ben tocat i t’has de fotre:
aquesta és l’escola dels nens dolents,
dels repetidors que s’han de corregir.Quina assignatura vas suspendre?
A fora hi ha els qui van copiar l’examen
i van passar desapercebuts.
(...)
Etiquetes de comentaris: Lluís Calvo
5 Comments:
Entren ganes de llegir-ne més, gràcies per la proposta.
Ens llegim.
Val la pena, La meva imatge. És un viatge per la Barcelona ni socialista ni ecologista de debò, per la perifèria, pels no-llocs de no-ningú.
Com que els autors són amics, s'entenen i s'ho han passat pipa els ha sortit rodó. Potser les vendes del llibre no els permetrà retirar-se (imagina't, poesia! I ademés en llengua swahili!) però poden estar més que molt satisfets.
Els recorreguts perifèrics sovint són els que ens duen l'essència més autèntica d'una ciutat, lluny de la zona de disseny i de cara neta que es ven al turisme i a una visió de la realitat que no acabo de compartir.
Passar-s'ho bé fent la feina o el que ens agrada, sempre acaba influint en el resultat d'una manera ben satisfactòria, no només per a un mateix, sinó pel qui en rep els resultats, com si d'alguna manera pogués sentir aquella sensació plaent que es tenia mentre es desenvolupava.
Gran llibre.
una altra ressenya d'Oda a Barcelona a:
http://desdelcarrer.cultura21.cat
David
M'han passat això:
Benvolgut, benvolguda:
Et convidem a la presentació del llibre *Última oda a Barcelona*, el dimecres 4 de juny a l'AIET (Associació d'Investigació i Experimentació Teatral), carrer Torre Damians, 40 baixos (metro Hostafrancs), a les 19'30h.
Hi intervindran: Jordi Coca, Ricard Salvat, Carles Hac Mor i Ester Xargay (amb la col·laboració especial de Laia Noguera).
Us hi esperem,
Lluís Calvo i Jordi Valls
Publica un comentari a l'entrada
<< Home