Josep Carner. Auques i ventalls. L'heroi en el desert.

Cega la llum; les bàrbares sagetes
de l'or fos atueixen la ciutat,
la gent és tota fora, per les pletes

de l'estiueig. Un home arremangat,
sota la persiana, branda enlaire
una tallada de meló daurat.

En un quint pis, un que vol ser cantaire
repeteix quatre notes sense fi.
Una vídua (n'és de no fa gaire)

es gronxa una miqueta per pair.
Una cuinera diu amb altivesa
que la seva senyora és a Rubí.

Tot pernejant entre la calda encesa,
un noi que engega la primera dent
botzina contra la naturalesa.

A la dispesa un conco impenitent,
buròcrata pansit, amb melangia
pensa que, lluny de la ciutat candent,

hi ha xicots joves com ho fou un dia,
però molt rics, duent pijames clars,
entre cosines folles d'alegria,

bevent xampany glaçat als berenars,
vinclant cintures sota les pinedes
o omplint de besos la dolçor d'un braç.

Terra d'encís, fantàstiques arbredes
i clara font en un misteri bru!
Hi vessen noies les maternes cledes

i hi volteja Amor, déu insegur.
Oh, conco, plora, car les belles hores
ni l'or, mai no lluïren per a tu!

Plora, que et tornes tot sagrat quan plores!
Llavores s'esvaeix a ton voltant
de l'oficina l'aire gris. Llavores

revius secret la joventut fragant.
(Melangia es fa dir la Jovenesa
quan torna al cor.) Llavores tot el cant

de l'Alighieri sembla mesquinesa
vora de ton sanglot d'emoció,
que en homenatge al pler i a la bellesa

s'ha emmenat un elàstic i un botó!
Amb ton deler tot el real afues,
oh vell sucatinters corprenedor;

tu, que ames d'un esclat de cacatues
les corbates, que compres a parells,
i duus al coll un mocador quan sues,

i tens per al reumàtic cent consells
i et queixes tot sovint de la planeta
i t'eixugues la ploma amb els cabells.

I en la morta ciutat ets el poeta
i hi ha en tos ulls una claror immortal.
Petjant l'angoixa d'una vida estreta,
ets l'últim Cavaller de l'Ideal!