La pell freda. Albert Sánchez Piñol. Edicions La Campana. 2002.
Novel·la sobre les peripècies d’un home que viu al far d’una ignota illa de l’Oceà Atlàntic. Allà hi arriba per treballar de meteoròleg tot i que a la pràctica s'haurà de preocupar més per defensar-se dels atacs nocturns d’uns monstres ultraviolents.
El llibre, que està impecablement escrit, s’empassa sense gaires dificultats i aconsegueix transmetre les sensacions de claustrofòbia, aïllament i por del protagonista. Malgrat que la seva lectura té un rerefons existencialista és un llibre d’aventures que aconsegueix allò que aquest gènere sempre ha buscat: entretenir i atrapar el lector des del principi fins al final. A la literatura catalana li calen moltes pells fredes, èxit rotund de vendes i traduït ja a diverses llengües.
“Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les quals no ens convenen els diàlegs”.
Aquest llibre de tres-centes set pàgines quedarà amorrat al meu piló de “novel·les d’aventures”.
El llibre, que està impecablement escrit, s’empassa sense gaires dificultats i aconsegueix transmetre les sensacions de claustrofòbia, aïllament i por del protagonista. Malgrat que la seva lectura té un rerefons existencialista és un llibre d’aventures que aconsegueix allò que aquest gènere sempre ha buscat: entretenir i atrapar el lector des del principi fins al final. A la literatura catalana li calen moltes pells fredes, èxit rotund de vendes i traduït ja a diverses llengües.
“Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les quals no ens convenen els diàlegs”.
Aquest llibre de tres-centes set pàgines quedarà amorrat al meu piló de “novel·les d’aventures”.
Etiquetes de comentaris: Albert Sánchez Piñol
6 Comments:
Jo vaig llegir-lo poc després que es publiqués, quan encara no hi havia hagut aquest èxit de vendes i encara no se n'havia sentit gaire res.
Em va semblar ben escrit, d'alguna manera va fer que la seva lectura fós ràpida i amena, però res més enllà d'això. No va arribar a entusiasmar-me com han pogut fer altres llibres.. i potser això és el que fa que em sorprengui tant el seu èxit. Tothom en parla molt bé, tothom el recomana, però a mi no em va semblar que n'hi hagués per tant..
A mi em va encantar per lo inesperat del tema.
M'imaginava un altre tipus de llibre i en va sorpendre molt.
D'aquest llibre em va agradar sobretot l'atmosfera i la claustrofòbia...
A mi també m'ha sorprès l'èxit, o la gent no ha llegit massa o... no ho sé. No em va semblar pas original, en fi, hi ha d'haver gustos per a tot i me n'alegro per l'escriptor, sobretot, que sempre va bé, un èxit d'aquest gruix.
D'aquesta lectura em quedo amb dues cites:
"No era un reclús del meu illot, només de la meva memòria" ; "Disparar contra un home era alguna cosa més que fer punteria contra un cos; era matar tot el seu temps viscut"
...rodons...
marta, a mi també m'agrada marcar trossos dels llibres que llegeixo, penso que algun dia els rellegiré.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home