17 de juny de 2015

Kirmen Uribe. Bitartean heldu eskutik. Maiatza.


Utzi begietara begiratzen. 
Nola zauden jakin nahi dut. 
RAINER W. FASSBINDER 

Begira, sartu da maiatza,
Zabaldu du bere betazal urdina portuan.
Erdu, aspaldian ez dut zure berri izan,
Ikarati zabiltza, ito ditugun katakumeak bezala.
Erdu eta egingo dugu berba betiko kontuez,
Atsegin izatearen balioaz,
Zalantzekin moldatu beharraz,
Barruan ditugun zuloak nola bete.
Erdu, sentitu goiza aurpegian,
Goibel gaudenean dena irizten zaigu ospel,
Adoretsu gaudenean, atzera, papurtu egiten da mundua.
Denok gordetzen dugu betiko besteren alde ezkutu bat,
Dela sekretua, dela akatsa, dela keinua.
Erdu eta larrutuko ditugu irabazleak,
Zubitik jauzi egin geure buruaz barre.
Isilik begiratuko diegu portuko garabiei,
Elkarrekin isilik egotea baita adiskidetasunaren frogarik behinena.
Erdu nirekin, herriz aldatu nahi dut,
Nire gorputz hau albo batera utzi
Eta maskor batean zurekin sartu,
Gure txikitasunarekin, mangolinoak bezala.
Erdu, zure zain nago,
Duela urtebete etendako istorioa jarraituko dugu,
Ibai ondoko urki zuriek uztai bat gehiago ez balute bezala. 


Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera

Mentrestant agafa’m la mà. Maig.

Deixa'm mirar-te als ulls.
Vull saber com estàs.
RAINER W. FASSBINDER

Mira, el maig ha arribat,
ha estès per sobre del port la seva palpebra blava.
Vine, fa temps que no sé res de tu,
et mous amb por, com els gatets que hem ofegat.
Vine i parlarem de les coses de sempre,
del valor de ser amable,
de la necessitat de sortir-se’n malgrat els dubtes,
de com omplir els forats que portem dins.
Vine, sent el matí a la cara.
Si estem tristos, tot ens sembla fosc;
si estem animats, en canvi, el món s’engruna.
Tots guardem per sempre una part amagada dels altres,
un secret, un defecte, un gest.
Vine i traurem la pell als vencedors,
saltarem des del pont, ens riurem de nosaltres mateixos.
Mirarem en silenci les grues del port,
perquè estar junts en silenci
és la mostra més clara d’amistat.
Vine amb mi, que me’n vull anar a una altra banda,
abandonar aquest cos meu
i ficar-me amb tu en una petxina,
amb la nostra menudesa, com petits cargols de mar.
Vine, que t’espero,
seguirem la conversa que vam interrompre fa un any,
com si els bedolls de la vora del riu no tinguessin un nou anell.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home