13 de desembre del 2012

Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Caeiro.



VIII

Num meio-dia de fim de Primavera
Tive um sonho como uma fotografia.
Vi Jesus Cristo descer à terra.
Veio pela encosta de um monte
Tornado outra vez menino,
A correr e a rolar-se pela erva
E a arrancar flores para as deitar fora
E a rir de modo a ouvir-se de longe.

Tinha fugido do céu.
Era nosso demais para fingir
De segunda pessoa da Trindade.
No céu era tudo falso, tudo em desacordo
Com flores e árvores e pedras.
No céu tinha que estar sempre sério
E de vez em quando de se tornar outra vez homem
E subir para a cruz, e estar sempre a morrer
Com uma coroa toda à roda de espinhos
E os pés espetados por um prego com cabeça,
E até com um trapo à roda da cintura
Como os pretos nas ilustrações.

Nem sequer o deixavam ter pai e mãe
Como as outras crianças.
O seu pai era duas pessoas -
Um velho chamado José, que era carpinteiro,
E que não era pai dele;
E o outro pai era uma pomba estúpida,
A única pomba feia do mundo
Porque não era do mundo nem era pomba.

E a sua mãe não tinha amado antes de o ter.
Não era mulher: era uma mala
Em que ele tinha vindo do céu.
E queriam que ele, que só nascera da mãe,
E nunca tivera pai para amar com respeito,
Pregasse a bondade e a justiça!

Um dia que Deus estava a dormir
E o Espírito Santo andava a voar,
Ele foi à caixa dos milagres e roubou três.
Com o primeiro fez que ninguém soubesse que ele tinha fugido.
Com o segundo criou-se eternamente humano e menino.
Com o terceiro criou um Cristo eternamente na cruz
E deixou-o pregado na cruz que há no céu
E serve de modelo às outras.
Depois fugiu para o Sol
E desceu pelo primeiro raio que apanhou.
Hoje vive na minha aldeia comigo.
É uma criança bonita de riso e natural.
Limpa o nariz ao braço direito,
Chapinha nas poças de água,
Colhe as flores e gosta delas e esquece-as.
Atira pedras aos burros,
Rouba a fruta dos pomares
E foge a chorar e a gritar dos cães.
E, porque sabe que elas não gostam
E que toda a gente acha graça,
Corre atrás das raparigas
Que vão em ranchos pelas estradas
Com as bilhas às cabeças
E levanta-lhes as saias.

A mim ensinou-me tudo.
Ensinou-me a olhar para as coisas.
Aponta-me todas as coisas que há nas flores.
Mostra-me como as pedras são engraçadas
Quando a gente as tem na mão
E olha devagar para elas.

Diz-me muito mal de Deus.
Diz que ele é um velho estúpido e doente,
Sempre a escarrar no chão
E a dizer indecências.
A Virgem Maria leva as tardes da eternidade a fazer meia.
E o Espírito Santo coça-se com o bico
E empoleira-se nas cadeiras e suja-as.
Tudo no céu é estúpido como a Igreja Católica.
Diz-me que Deus não percebe nada
Das coisas que criou-
“Se é que ele as criou, do que duvido.” -
“Ele diz, por exemplo, que os seres cantam a sua glória,
Mas os seres não cantam nada.
Se cantassem seriam cantores.
Os seres existem e mais nada,
E por isso se chamam seres.”

E depois, cansado de dizer mal de Deus,
O Menino Jesus adormece nos meus braços
E eu levo-o ao colo para casa.


Traducció de Jaquim Sala-Sanahuja

Un migdia de final de Primavera
vaig tenir un somni com una fotografia.
Vaig veure Jesucrist davallar a la terra.
Vingué pel pendís d’una muntanya
esdevingut de nou infant.
Corria i rodolava per l’herba,
i arrencava flors per escampar-les
i reia de forma que el sentissin de lluny.

Havia fugit del cel.
Era massa dels nostres per a fingir-se
segona persona de la Trinitat.
Al cel tot era fals, tot en desacord
amb les flors i els arbres i les pedres.
Al cel sempre havia d’estar seriós
i de tant en tant tornar a ser de nou un home
i pujar a la creu, i morir ara i adés
amb una corona tota feta d’espines
i els peus foradats per un clau de passió
i fins amb un drap envoltant-li la cintura,
com els negres de les il·lustracions.

Ni tan sols li deixaven tenir pare i mare,
com els altres infants.
El seu pare era dues persones:
un vell anomenat Josep, que era fuster,
i que no era el seu pare;
i l’altre pare era un estúpid colom,
l’únic colom lleig del món,
car no era del món ni era colom.

I la seva mare no havia estimat abans de tenir-lo.
No era cap dona: era una maleta
en la qual ell havia vingut del cel.
I volien que ell, nat només de la seva mare,
i que mai no tingué cap pare per estimar i respectar,
prediqués la bondat i la justícia!

Un dia que Déu estava dormint
i l’Esperit Sant volava en l’aire,
ell s’atansà a la caixa dels miracles i en robà tres.
Amb el primer féu que ningú no sabés que s’havia escapat.
Amb el segon es creà eternament humà i infant.
Amb el tercer creà un Crist eternament en creu,
deixant-lo clavat a la creu que és al cel
i que serveix de model a totes les altres.
Després fugí cap al Sol
i davallà pel primer raig que atrapà.
Avui viu amb mi al meu poble.
És un bell vailet rialler i natural.
S’eixuga el nas amb el braç dret,
xipolleja pels bassals,
cull les flors, en frueix i les oblida.
Etziva cops de roc als ases,
roba la fruita dels vergers
i fuig, cridant i plorant, dels gossos.
I com que sap que a elles no els agrada,
malgrat que a tothom li caigui en gràcia,
corre darrere les mosses
que van en rengle pels camins
amb barrals damunt del cap,
i els arremanga les faldilles.

A mi m’ho ha ensenyat tot.
M’ha ensenyat a mirar les coses.
M’indica tot el que hi ha a les flors.
Em mostra com són de boniques les pedres
quan hom les té a la mà
i les contempla llargament.

Em diu molt mal de Déu.
Em diu que és un vell estúpid i xaruc,
sempre escopinant a terra
i dient indecències.
La Verge Maria passa les tardes de l’eternitat fent mitja.
I l’Esperit Sant es grata amb el bec,
ben repapat a les cadires, emporcant-les.
Tot, al cel, és estúpìd com l’Església Catòlica.

Em diu que Déu no hi entén ni gota
en les coses que creà
-“Si és que ell les creà, cosa que dubto.”
-“Diu, per exemple, que els éssers canten la seva glòria,
però els éssers no canten res de res.
Si cantessin serien cantors.
Els éssers existeixen i prou
i per això es diuen éssers.”

I, en acabat, cansat de dir mal de Déu,
el Nen Jesús s’adorm entre els meus braços
i a coll me l’emporto cap a casa.


(…)


Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

1 Comments:

Blogger Olga Xirinacs said...

Magnífica evidència. Lúcid poeta.

13 de desembre, 2012 19:50  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home