12 de febrer de 2012

Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Caeiro.

Quando vier a Primavera,
Se eu já estiver morto,
As flores florirão da mesma maneira
E as árvores não serão menos verdes que na Primavera passada.
A realidade não precisa de mim.

Sinto uma alegria enorme
Ao pensar que a minha morte não tem importância nenhuma.

Se soubesse que amanhã morria
E a Primavera era depois de amanhã,
Morreria contente, porque ela era depois de amanhã.
Se esse é o seu tempo, quando havia ela de vir senão no seu tempo?

Gosto que tudo seja real e que tudo esteja certo;
E gosto porque assim seria, mesma que eu não gostasse.
Por isso, se morrer agora, morro contente,
Porque tudo é real e tudo está certo.

Podem rezar latim sobre o meu caixão, se quiserem.
Se quiserem, podem dançar e cantar à roda dele.
Não tenho preferências para quando já não puder ter preferências.
O que for, quando for, é que será o que é.


Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Quan vingui la Primavera,
si jo ja sóc mort,
les flors floriran de la mateixa manera
i els arbres no seran menys verds que la Primavera passada.
La realitat no té necessitat de mi.

Sento una alegria enorme
en pensar que la meva mort no té cap importància.

Si sabés que demà havia de morir
i que la Primavera vindria demà passat,
moriria content, perquè ella vindria demà passat.
Si aquest és el seu temps, ¿quan hauria d’arribar sinó al seu temps?

Em plau que tot sigui real i que tot sigui precís;
i em plau perquè seria així encara que no em plagués.
Per això, si em moro ara, moriré content,
perquè tot és real i tot és precís.

Podeu resar en llatí sobre el meu taüt, si voleu.
Si voleu, podeu ballar i cantar tot al voltant.
No tinc preferències per a quan ja no pugui tenir preferències.
El que sigui, quan sigui, serà el que és.

Etiquetes de comentaris:

9 que prenen la paraula links to this post

9 Comments:

Anonymous Gala said...

és massa gran Pessoa, gràcies pel poema, tá ótimo!

13 de febrer, 2012 23:58  
Blogger Coralet said...

eu tenho o meu portugués esquecido...
però Pessoa és tant gran, tant, que sempre em fan ganes de tornar al portugués per ell.

gràcies!

coralet

14 de febrer, 2012 14:33  
Blogger Olga Xirinacs said...

En general, salvant alguna excepció, la literatura catalana no es pot comparar amb l'europea, malgrat haver-hi hagut traduccions d'obres mestres ja abans de la Renaixença.
Aconsello "L'any de la mort de Ricardo Reis", de Saramago. Potser el novel·lista que tenim més punter, aquí, és J. F. Mira, el millor entre els nostres.

15 de febrer, 2012 12:45  
Anonymous Josep A. Vidal said...

Subscric plenament l’elogi de l’obra de J. F. Mira, sense necessitat, però, d’establir-ne categories i jerarquies respecte als “altres”. Quan una obra literària ens agrada, tant se val si l’autor ocupa un lloc preeminent entre els altres o bé és un entre d’altres: ens agrada i prou. L’important, en aquest cas, és que tinguem la capacitat d’expressar –a nosaltres mateixos i als altres- per què ens agrada.
Quant a Pessoa, també hi estic completament d’acord; és immens.
El que no entenc és això que “la literatura catalana no es pot comparar amb l’europea”. Què vol dir? Potser sí que la comparació és difícil per una qüestió de magnituds o bé per la dificultat enorme que comporta comparar una part d’un organisme amb l’organisme sencer. Perquè, com es fa la comparació de les ungles del peu amb la totalitat del cos? Sembla complicat; però, tant se val, es faci com es faci, ni la diferència de les magnituds ni la complexitat de la comparació poden llevar ni una engruna de la importància i l’eficàcia de la funció d’aquestes petites cuirasses còrnies en el funcionament general de l’organisme. De la mateixa manera és difícil comparar la literatura catalana, que es part indestriable de la literatura europea, amb l’organisme de què forma part. Llevat, és clar, que la considerem com un particularisme anòmal, amb una existència desvinculada de cap entorn.
Potser, però, allò que es vol dir no és que la literatura catalana no es pot comparar amb l’europea, sinó que “no resisteix la comparació” sense sortir-ne malparada. Si és així, també en això discrepo. I no pas per xovinisme, sinó perquè tota comparació necessita dos requisits essencials que manquen en aquest cas: l’afitament precís dels ens a comparar i la definició, també precisa, dels paràmetres i les finalitats de la comparació. Si es prescindeix d’aquests requisits, no hi ha comparació possible i, per tant, els suposats resultats de la suposada comparació son l’expressió d’una valoració o un judici anteriors al simulacre, és a dir, un pre-judici. I benvinguts siguin judicis i valoracions crítiques –fins i tot els prejudicis, sempre que no ens arribin disfressats amb un altre nom–, però el rigor demana que vagin acompanyats de l’argumentació que els fonamenta.
La nostra és una literatura petita, per nombre de lectors –actius i potencials–, condicionada –com totes les altres– per les peculiaritats de la seva trajectòria, que es produeix amb uns condicionants sociopolítics, econòmics i estructurals determinats, i que pateix –com qualsevol altra literatura si es mira amb igual proximitat– patologies –congènites i adquirides– i fins i tot algun mal endèmic... Però, malgrat això, té “moments” –obres, autors...– d’excel·lència perfectament comparables als de les altres literatures europees.
És clar que, de les altres –com els passa a molts pares amb els fills dels altres–, només en coneixem allò excel·lent, però de la nostra en coneixem totes les febleses, les mancances i els defalliments; només la nostra literatura exhibeix davant nostre les seves impudícies, només ella ens mostra les vergonyes. Però això, amb les particularitats que fan al cas, és també així en totes les altres literatures en l’àmbit respectiu, malgrat que el mal pugui passar més inadvertit com més grans siguin l’extensió, l’abast i la diversitat del propi mercat.
Seria una llàstima que el nostre coneixement de les mancances de la literatura catalana ens impedís d’apreciar-ne les excel·lències, perquè això covaria en nosaltres el sentiment –frustrant– i el convenciment d’una suposada incapacitat. I aleshores potser sí que acabaríem convençuts que no hi ha per a la nostra literatura cap altra excel·lència que una suportable mediocritat. I, gràcies a això, potser algú ens tornarà a dir, amb arrogància insultant, allò que ja hem sentit altres vegades: “Siguem seriosos: vostè creu que es pot escriure un tractat de química nuclear –o una novel·la, o un drama, o un assaig o un poema excel·lents– en català?”, i nosaltres, potser amb una espurna d’humiliació recòndita, callarem i atorgarem.

15 de febrer, 2012 15:58  
Anonymous Josep A. Vidal said...

Subscric l’elogi de l’obra de J. F. Mira, sense necessitat, però, d’establir-ne jerarquies respecte als “altres”. Quan una obra literària ens agrada, tant se val si l’autor ocupa un lloc preeminent entre els altres: ens agrada i prou. L’important, en aquest cas, és que tinguem la capacitat d’expressar per què ens agrada.
Quant a Pessoa, també hi estic completament d’acord; és immens.
El que no entenc és això que “la literatura catalana no es pot comparar amb l’europea”. Potser sí que la comparació és difícil per una qüestió de magnituds o bé per la dificultat enorme que comporta comparar una part d’un organisme amb l’organisme sencer. Perquè, com es fa la comparació de les ungles del peu amb la totalitat del cos? Sembla complicat; però, tant se val, es faci com es faci, ni la diferència entre les magnituds ni la complexitat poden llevar importància ni eficàcia a la participació de les ungles en el funcionament general de l’organisme. De la mateixa manera és difícil comparar la literatura catalana, que es part indestriable de la literatura europea, amb l’organisme de què forma part. Llevat, és clar, que la considerem com un particularisme coexistent, que hi és però no en forma part.
Potser allò que es vol dir no és que la literatura catalana no es pot comparar amb l’europea, sinó que “no resisteix la comparació” sense sortir-ne malparada. Si és així, també en això discrepo. I no pas per xovinisme, sinó perquè tota comparació necessita dos requisits essencials que manquen en aquest cas: l’afitament precís dels ens a comparar i la definició, també precisa, dels paràmetres i les finalitats de la comparació. Si es prescindeix d’aquests requisits, no hi ha comparació i, per tant, els suposats resultats de la suposada comparació son l’expressió d’una valoració anterior al simulacre, és a dir, un pre-judici. I benvinguts siguin judicis i valoracions crítiques, però el rigor n’exigeix l’argumentació.
La nostra és una literatura petita, per nombre de lectors –actius i potencials–, condicionada –com totes les altres– per les peculiaritats de la seva trajectòria, que es produeix en unes coordenades sociopolítiques, econòmiques i estructurals determinades, i que pateix –com qualsevol altra literatura si es mira amb igual proximitat– algunes patologies –congènites i adquirides– i fins i tot algun mal endèmic... Però, malgrat això, té “moments” –obres, autors...– d’excel·lència perfectament equiparables als de les altres literatures europees.
És clar que, de les altres –com els passa a molts pares amb els fills dels altres–, només en coneixem allò excel·lent, però de la nostra en coneixem totes les febleses, les mancances i els defalliments; només la nostra literatura exhibeix davant nostre les seves impudícies, només ella ens mostra les vergonyes. Però això, amb les particularitats que fan al cas, és també així en totes les altres literatures en l’àmbit respectiu, malgrat que el mal sigui més inadvertit com més grans siguin l’abast i la diversitat del propi mercat.
Seria una llàstima que el nostre coneixement de les mancances de la literatura catalana ens impedís d’apreciar-ne les excel·lències, perquè això covaria en nosaltres el sentiment –frustrant– i el convenciment d’una suposada incapacitat. Aleshores potser sí que acabaríem convençuts que no hi ha per a la nostra literatura cap altra excel·lència que una suportable mediocritat. I, gràcies a això, potser algú ens tornaria a dir, amb arrogància insultant, allò que ja hem sentit altres vegades: “Siguem seriosos: vostè creu que es pot escriure un tractat de química nuclear –o una novel·la, o un drama, o un assaig o un poema excel·lents– en català?”, i nosaltres, potser amb una espurna d’humiliació recòndita, callarem i atorgarem.

15 de febrer, 2012 16:37  
Anonymous Josep A. Vidal said...

Subscric l’elogi de l’obra de J. F. Mira, sense necessitat, però, de jerarquies respecte als “altres”. Quant a Pessoa, també hi estic d’acord; és immens.
El que no entenc és això que “la literatura catalana no es pot comparar amb l’europea”. Potser allò que es vol dir és que la literatura catalana “no resisteix la comparació” sense sortir-ne malparada. Si és així, no puc deixar de discrepar, i no pas per xovinisme, sinó perquè tota comparació necessita dos requisits essencials que manquen en aquest cas: l’afitament dels ens a comparar i la definició dels paràmetres i les finalitats de la comparació. Sense aquests requisits, els suposats resultats de la suposada comparació són una valoració anterior al simulacre, és a dir, un pre-judici.
La nostra és una literatura petita, que es produeix en unes coordenades històriques, sociopolítiques, econòmiques i estructurals determinades, i que pateix –com qualsevol altra que s’analitzi amb igual proximitat– algunes patologies... Malgrat això, té “moments” o fites d’excel·lència equiparable a la de les altres literatures europees, amb les quals forma el que anomenem “literatura europea” –llevat que ens considerem un particularisme anòmal, en coexistencia sense ser-ne part.
De les altres, però –com els passa a molts pares amb els fills aliens–, només en coneixem allò excel·lent, mentre que de la nostra en sabem totes les febleses.
Seria una llàstima que el nostre coneixement de les mancances de la nostra literatura ens impedís d’apreciar-ne les excel·lències, perquè això ens duria al convenciment d’una suposada incapacitat. Si això passa, potser sí que acabarem convençuts que no hi ha per a la nostra literatura cap altra excel·lència que una suportable mediocritat. I potser, quan algú ens torni a dir allò de “Siguem seriosos: vostè creu que es pot escriure un tractat de química nuclear –o una novel·la, o un drama, o un assaig o un poema excel·lents– en català?”, nosaltres, més avergonyits que humiliats, callarem i atorgarem.

15 de febrer, 2012 17:47  
Anonymous Josep A. Vidal said...

Subscric l’elogi de l’obra de J. F. Mira, sense necessitat, però, de jerarquies respecte als “altres”. Quant a Pessoa, també hi estic d’acord; és immens.
El que no entenc és això que “la literatura catalana no es pot comparar amb l’europea”. Potser allò que es vol dir és que la literatura catalana “no resisteix la comparació” sense sortir-ne malparada. Si és així, no puc deixar de discrepar, i no pas per xovinisme, sinó perquè tota comparació necessita dos requisits essencials que manquen en aquest cas: l’afitament dels ens a comparar i la definició dels paràmetres i les finalitats de la comparació. Sense aquests requisits, els suposats resultats de la suposada comparació són una valoració anterior al simulacre, és a dir, un pre-judici.
La nostra és una literatura petita, que es produeix en unes coordenades històriques, sociopolítiques, econòmiques i estructurals determinades, i que pateix –com qualsevol altra que s’analitzi amb igual proximitat– algunes patologies... Malgrat això, té “moments” o fites d’excel•lència equiparable a la de les altres literatures europees, amb les quals forma el que anomenem “literatura europea” –llevat que ens considerem un particularisme anòmal, en coexistencia sense ser-ne part.
De les altres, però –com els passa a molts pares amb els fills aliens–, només en coneixem allò excel•lent, mentre que de la nostra en sabem totes les febleses.
Seria una llàstima que el nostre coneixement de les mancances de la nostra literatura ens impedís d’apreciar-ne les excel•lències, perquè això ens duria al convenciment d’una suposada incapacitat. Si això passa, potser sí que acabarem convençuts que no hi ha per a la nostra literatura cap altra excel•lència que una suportable mediocritat. I potser, quan algú ens torni a dir allò de “Siguem seriosos: vostè creu que es pot escriure un tractat de química nuclear –o una novel•la, o un drama, o un assaig o un poema excel•lents– en català?”, nosaltres, més avergonyits que humiliats, callarem i atorgarem.

15 de febrer, 2012 20:11  
Blogger frap said...

Amén.

16 de febrer, 2012 22:38  
Anonymous Marta F. Soldado said...

El contrari del narciscisme. Aquests versos transmeten humiltat i una harmonia desprovistes de tot. Chapeau.

19 de febrer, 2012 16:27  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home