Omar Khayyam. Quartetes.
Traducció d’Àlex Queraltó Bartrés
CLVI
Si no hem de romandre per sempre en aquest món,
és un gran error de viure sense vi ni amants.
¿Per què del món m’ha de turmentar el futur o l’antigor?
Si he de marxar, ¿què m’importen l’ahir i el demà?
CLVI
Si no hem de romandre per sempre en aquest món,
és un gran error de viure sense vi ni amants.
¿Per què del món m’ha de turmentar el futur o l’antigor?
Si he de marxar, ¿què m’importen l’ahir i el demà?
Etiquetes de comentaris: Omar Khayyam
7 Comments:
El carpe diem, tan present en la literatura, i en el pensament, tot i que en aquest cas, les regles socials s'han encarregat de temperar-lo.
BON ANY.
Gran!
l'Omar Khayyam (he vist el seu cognom escrit de tantes maneres..!) sempre m'ha fascinat.
Gràcies per aquesta referència, miraré de trobar-ne l'edició (sovint només ho trobo en castellà)
Bon any...!
:-)
Salut!
Vaig conèixer i llegir aquest llibre gràcies a un club de lectura de Poesia.
Bona feina de l´adesiara editorial.
A viure que són quatre dies.
Imma C.
De quants dels "robayat" d'Omar Khayam podríem dir: "carpe diem". Gairebé de tots. Però, malgrat això, crec que el "carpe diem" no ho explica tot; entre altres raons, perquè tampoc aquesta categoria té el mateix valor en el nostre context...? Si traslladem a la tradició literària el "carpe diem" de la nostra societat occidental, consumista, hedonista, conformista, correm el risc de trivialitzar una poesia que, de trivial, no en té res.
Khayam torna en aquests versos a una de les seves idees cabdals: el néixer i el morir –i, per tant, també l'existència que separa aquests dos moments– no depenen de la pròpia voluntat; per això és inútil qualsevol supeditació del viure a unes normes imposades que es basen en "certeses" que van més enllà de qualsevol d'aquests dos extrems: «Per què del món m'ha de turmentar el futur o l'antigor?». L'home existeix temporalment, però no té la capacitat d'intervenir en un pla que no depèn de la seva decisió. En un altre poema de Khayam llegim: «Abans, quan no vivíem, no faltava res / després, quan no hi siguem, el món seguirà igual»(64).
Si la noció del "carpe diem" canvia en un context cultural i en moments diferents, no és temerari assimilar el concepte de la nostra tradició occidental al sentit que pugui tenir en el context islàmic? Quan Khayam parla del "gran error de viure sense vi ni amants", és igual com si qui en parlés fos un poeta goliardesc? En el context de la cultura d'arrel cristiana, la mort és el naixement a la vida veritable, una vida en relació amb la qual no té sentit esmentar vi i amants; però, en el marc de les creences religioses en què Khayam escriu els seus "robayat" el vi –prohibit als mortals– és -com la llet, com la mel, com les amants- una imatge sensible del paradís: «Diuen: "Un paradís i hurís hi haurà, / allà, també, mel, llet i vi hi haurà". / Si escollim ara el vi i l'amat, per què / patim? Si finalment això hi haurà» (87).
Khayam alça la seva veu poètica contra tota creença que no s'aguanti amb cap més argument que l'autoritat, la dels mulàs o la dels savis, tant se val. A la naturalesa humana, temporal, limitada, li caldria abastar tot el temps, l'eternitat, per poder concebre un model de vida temporal coherent amb una vida futura atemporal, més enllà de la mort. És a dir, només passant per la mort i tornant a la vida amb una visió completa i absoluta del Temps, seria possible establir una jerarquia entre la vida temporal i una hipotètica voluntat superior que la fa néixer i que, en realitat, no és possible conèixer ni intuir amb coherència. Per tant, és absurd malmetre la vida esperant un paradís en el qual s'assolirà el coneixement per la via de la revelació. Del vi: el de l'embriaguesa i el de la vida, de la felicitat, de l'amor, del coneixement– cal gaudir-ne ara, perquè... «...Què serem finalment? / De la terra sorgim i serem vent» (134).
Al capdavall, però, de l'existència, ens espera el misteri: «Vaig veure un vell a cal marxant de vi, / "Dels que han marxat, en sabeu res?" vaig dir. / "Beu vi –va dir-me–, perquè a tu i a mi / no ens diran res aquells que van morir"» (167). Així doncs, malgrat els savis, els dogmes, els clergues i els profetes, del misteri final, no en podem saber res: «Uns fan camí tot meditant la fe; / per a altres el camí és el saber. / Em temo que algun dia un crit retroni: / "Ni aquest ni aquell camí. No sabeu res!"» (143).
(*) Els números entre parèntesis corresponen a l'ordre del "robayat" citats: Omar Khayam: "Els «robayat», traducció de Ramon Gaja. Quaderns Crema. Barcelona, 2010.
En repassar el meu comentari precedent hi trobo tres errades: 1)Al primer paràgraf hi sobra el signe d'interrogació després de la paraula "context". 2) On diu "mulàs" ha de dir "mul·lans". 3) Al 3r vers del robayat 87, on diu "amat" ha de dir "amant".
Demano disculpes.
Vull dir que jo no em referia al concepte que del carpe diem puga tindre la nostra civilització occidental, només em referia a viure l'instant, apreciar l'instant, que de vegades ens passa desapercebut. Així, el fet de llegir aquest poema és, per a mi, un instant digne de ser gaudit.
Dit això a manera d'aclariment, també vull dir que m'ha agradat moltíssim el comentari de Josep A. Vidal, m'ha donat una altra visió del poema que, altrament, m'hauria passat desapercebuda.
La capacitat polièdrica de la poesia és fascinant.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home