Manuel Forcano. De nit. Set.
Ara. És ara en la quietud d'aquest migdia
que m'és permès de refer en somnis un record:
era un dia de canícula, tu treies aigua d'aquell pou
i del clot de les teves mans fent un bol
vas oferir-me'n.
A cada glop
t'anava besant els palmells.
Etiquetes de comentaris: Manuel Forcano
7 Comments:
Fantastic aquest poema, soc una fan de Forcano.
:)
Forcano fa de la brevetat dels versos tot un art. Genial :)
Un altre poema meravellós d'en Forcano. Aquest, com alguns altres, amb regust bíblic i tot. Salut!
Jo també en sóc. Cada vegada més, Jaka.
Són ben curts però diuen i suggereixen tantes coses, oi Anna?
No hi sé veure el regust bíblic, David. És un llibre que no he llegit. I la meva cultura religiosa és precària. Ens ho expliques?
Ara potser veure coses on no n'hi ha, Biel. Però la imatge d'algú treient aigua d'un pou es repeteix diversos cops a la Bíblia, tant a l'Antic Testament, com al Nou.
Com que en Forcano, explora sovint aquesta mena de referències, m'ha semblat que potser aquí utilitza aquesta imatge en aquest sentit.
Gràcies per la teva aportació, David. Desconeixia del tot aquesta imatge que es repeteix sovint a la Bíblia.
Un referent religiós? Potser sí, però la imatge del pou no és exclusiva dels referent bíblics, sinó que forma part d'una cultura ancestral i universal. Aigua i pou són dos mots essencials en les metàfores de l'existència. Ens parlen de la set i de l'afany. L'aigua és la necessitat, el pou és la cerca, l'afany. El poema de Forcano, excel•lent, neix en el temps pur, l'ara essencial, en el meridià del dia, al punt del migdia. No un migdia, sinó aquest migdia. És, per tant, un temps real, precís. No hi ha cap element estrany, cap impuresa, no hi ha passat ni futur: quietud. Cap distorsió, cap element pertorbador. Tot és un sol instant. En la quietud m'és permès de refer en somnis un record. El record, refet –és a dir, fet present– en l'estat més intensament i estrictament personal –en somnis– brolla com l'aigua d'una deu. L'ús del passat –era, treies, vas oferir-me'n, t'anava besant– resta subordinat al present, l'ara que el primer vers repeteix tres vegades: ara, és ara, aquest migdia. La matèria poètica no és una història passada, sinó la vivència actual d'allò que, malgrat referir-se a un fet remot, és l'ara essencial. En aquest ara, on tota altra cosa s'esborra, es desclou l'essència del poema, aquest tu i jo que és primer diàleg –tu treies, teves mans, vas oferir-me'n– i després trobada –t'anava (jo) besant els palmells–. Els darrers versos són la culminació –bellíssima– de la metàfora amorosa: aigua-tu, set-desig, pou-mans, beure-besar... I hi ha encara la profunditat, el sentiment del meu rostre enfonsat –immers, refugiat, acollit...– en el bol de les teves mans. Com en la més exquisida poesia amorosa, l'amant se subordina a l'estimada: l'estimada ofereix, alimenta i acull.
Potser no hi ha referent religiós, però sabem que l'extasi amorós –que sí que hi és en aquest intensíssim poema– ha estat el referent de la poesia mística més exquisida.
Excel•lent, extraordinari, aquest poema de Manuel Forcano.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home