28 de novembre de 2011

Josep M. Planes. Set trets al periodisme a la Rabassada. Jordi Finestres. Pòrtic. 2008.

Repàs de la trajectòria personal i professional d’un dels impulsors més representatius del periodisme d’investigació dels anys trenta del segle XX.
Modern, foteta, independent, valent, inquiet, treballador incansable, liberal, catalanista, republicà, dirigí i col·laborà a les principals publicacions de l’època i fou, a causa dels seus escrits, víctima dels feixistes de la FAI.
La seva prosa és lluminosa i una festassa constant per a tots els sentits. Aquest volum en recull una part, des d’aquesta web molta més.

“A la redacció d’El Be Negre Josep M. Planes, assegut al cap d’una taula de grans dimensions al voltant de la qual se situaven tots els redactors i ninotaires, donava les idees generals sobre els continguts que havien de sortir en l’edició de cada dimecres i també escrivia un bon nombre d’articles. Joaquim Muntañola també recorda que Planes fou l’encarregat de posar el títol a les seccions del setmanari: Tenia molt sentit de l’humor, sobretot escrivint i quan tocava triar títols ell sempre en tenia una de pensada. Si parlàvem de cinema, doncs ell deia El Be a les fosques o dels esports, que en deia El Be…n plantat. Altres títols ocurrents eren El Be… rnat Metge (literatura); El Be… lasques (pintura); Molt beee! (teatre) o La Borsa o la Vida (economia)”.

Aquest volum de tres-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ressalten periodistes que ens agradaria llegir a la premsa d'ara”.


Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

2 Comments:

Blogger Olga Xirinacs said...

Tens tota la raó en dir què ens agradaria llegir ara. Però és que en aquests moments hi ha censura, l'he experimentada.
Dic, com un vell conegut: és trist, però és així.

01 de desembre, 2011 18:25  
Blogger Biel Barnils said...

I molta autocensura. Molts periodistes deixen de dir per por a perdre una feina, uns diners, una posició, una quota de pantalla.
En tot cas, del Planes vull destacar la llengua que gastava, aquell català d'abans de la guerra, lluminós, autèntic, popular i no aquest catanyol que gasten ara els mitjans de (des)informació majoritaris. El país i la llengua han canviat molt. Cal veure-ho, acceptar-ho.

02 de desembre, 2011 19:17  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home