Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. Gabriel Ferrater. Editorial Empúries. 2010.

Transcripció de les conferències que l’autor donà durant el curs 1966-1967 a la Universitat de Barcelona.

Hi parla de Joaquim Ruyra (La parada), Víctor Català (Solitud) i Josep Pla. Sempre agut, sempre lúcid, dissecciona els autors i les seves obres i les posa en relació amb multitud de temes. Nous i sorprenents enfocaments que s’allunyen de l’academicisme endogàmic que repeteix com lloros tot allò que altres lloros han repetit d’altres lloros.

Acostumats com estàvem a la santíssima trinitat Triadú-Castellet-Molas, Ferrater és una alenada d’aire fresc, vivificadora i, encara ara, moderna, electritzant.

“Aleshores, en Pla ha tret, de Baroja secundàriament, però primàriament de Stendhal –que és un dels seus grans mestres, dels que sempre ha anomenat amb admiració–, la idea del que durant una temporada ell en deia la banalitat. Aquest terme banalitat no és pròpiament d’en Pla; era d’André Gide, que el va posar en circulació cap a l’any 15 o 20. El va posar en circulació molt copiosa, justament oposant-se a aquesta écriture d’artiste, aquesta escriptura constantment metafòrica. I en Pla (també en Gide) aquesta idea deriva de Stendhal i, en definitiva, el que hi ha darrere de la banalitat és allò que Stendhal expressava paradoxalment dient que, quan havia perdut la noció del seu estil i la volia recobrar, llegia unes guantes pàgines del Codi Civil. Naturalment, això és exagerat, el Codi Civil. Es tracta del Codi Civil de Napoleó, que estava ben escrit, naturalment. El Codi Civil espanyol no ensenyaria a escriure a ningú, ni tan sols a veure els objectes. Però el Codi Civil de Napoleó, realment, està escrit a base de subjecte, verb, complement directe. I el subjecte designa una cosa, el verb una altra i el complement directe una altra, o sigui que ens entenem clarament. Stendhal deia que cercava això al Codi Civil, és a dir, de la llengua no metafòrica, de la llengua totes les coses, és la base de la idea estilística de Pla com, d’una altra manera diferent, per exemple, i també per raons similars, és la base de la idea estilística i de la revolució que va produir a l’estil alemany Bertold Bretch. Hi ha una semblança enorme entre la intenció estilística de Pla i la de Brecht. Brecht és un dels poetes més traduïbles, que ha estat traduït a totes les llengües del món, i alguna cosa se’n conserva, de la gràcia del seu estil, justament perquè el seu estil presenta contínuament coses. Es basa en aquesta idea de la banalitat”.

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no voldríem deixar de rellegir ni de recomenar, però ens reprimirem; no volem fer-nos pesats amb nosaltres ni amb els altres”.