Sukkwan Island. David Vann. Traducció d'en Francesc Rovira Faixa. Editorial Empúries. 2010.

En Jim i en Roy, pare i fill, se’n van a viure en una cabana de fusta enmig del no-res del sud-est d’Alaska. Allà aniran emmagatzemant menjar pel llarg hivern que s’acosta.

El pare plora moltes nits lamentant-se d’accions passades, el fill l’escolta però no sap pas com ajudar-lo.

Si la història et deixa corglaçat i t’endureix l’estómac, el paisatge i la brutalitat dels esdeveniments que se succeeixen t’acompanyen més enllà de la seva lectura, molt més enllà. I alguna peça del més endins ja no et tornarà a la posició inicial.

“El dia va arribar lentament. Primer una fina línia de color gris, o potser d’un blau menys fosc, després els pics retallats com si tinguessin llum pròpia, a continuació una franja de llum que creixia ràpidament fins que els cims es van encongir encesos en foc i de sobte tot era blanc i el sol taronja que s’alçava lentament, primer amb línies fines i segmentades entre dos pics, després en una explosió de color groc fins que es fonia amb el món, massa roent per poder-lo mirar. Tot es va tornar cec. L’aigua, les muntanyes i l’aire banyats per la mateixa resplendor, la mateixa refulgència. En Jim no distingia embarcacions ni ones ni la costa, incapaç de veure res durant gairebé mitja hora, fins que el dia va ser dia i la terra va tornar a ser terra, i les ones van adquirir perspectiva i al seu damunt tot era ple de vaixells. La superfície de l’aigua continuava opaca, d’un gris blanquinós, com una membrana sòlida. El pesquer avançava lentament a vuit o nou nusos, allunyant-se de Haines, ara ja en la distància o desaparegut, massa llunyà per veure’s”.

Aquest llibre de cent seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de ”Premi Llibreter 2011 d’altres literatures”.