L’or negre de la mort. Xavier Montanyà. Editorial Empúries. 2011.

No és un blanc bo ajudant un negre pobre, sinó un periodista explicant la situació al delta del Níger: l’extracció i els vessaments de cru de les multinacionals petrolieres, la corrupció dels governats, l’impacte ecològic, la pobresa i violència en què viuen els seus habitants; és a dir, el perquè d’una notícia que els mitjans de (des)informació majoritaris, massa lligats al poder econòmic, no expliquen.

En Xavier Montanyà ho fa, posant la llengua al servei de la informació, subjecte, verb i predicat, sense refistolaments ni joanbarriladesdediumengealatarda. Trepitja el terreny, parla amb gent, dóna dades, fa fotografies, cita webs i llibres, ho escriu, fa periodisme d’investigació. És que n’hi ha d’altre?

“No obstant això, personalment tinc la impressió que hi ha un abisme insalvable entre el que hauria de passar i el que passa. Com a mínim fins avui. I més encara llegint les últimes notícies que arriben d’allà. És com si les paraules amaguessin intencions contràries al que signifiquen. Com si existís una agenda oculta. Aquestes intencions perverses esdevenen objectius que acaben assolint-se, amb conseqüències terribles per a la gent del delta. Són conseqüències que es vol que siguin invisibles internacionalment. Per activa i, sobretot, per passiva, hi ha una complicitat amb la impunitat globalitzada per part de les institucions internacionals i, de retruc, de molts ciutadans al món. Potser per vèncer la impotència, o no tenir mala consciència, la gent s’estima més no saber, anar fent d’esquena al món, viure de capritxos i il·lusions materials o morals, treballar, dormir i, sobretot, consumir. És com si la trama de poders locals i internacionals que interaccionen al delta del Níger, la suma de vectors globals de força -diplomàtics, multinacionals, mafiosos o, direcatment, criminals-, s’haguessin quedat trabats en un colapse total, instituint el mal com a norma a escala mundial. Avui, però, la banalitat del mal no té rostre. O és múltiple”.

Aquest volum de cent setenta-cinc pàgines quedarà amorrat el piló de “llibres d’aquest llamp de periodista que va escriure aquest article, digne del millor El Be Negre i el millor Amb Potes Rosses”.