At Versaris. A cada passa.

Després d’entrar de cul a l’era del telèfon mòbil,
escriure mòdul sis en una adreça,
saber que no és la pressa què t’ha fet incrèdul,
entendre que la peça clau era el llenguatge.
Habituar-nos a l’argot, a l’enèssima gota que vessa el got,
al placatge del mercat, la poció del mastegot,
l’aprenentatge, les hòsties, i la marca del foc.

Després de l’era digital, informatius, tolerància,
arxius il·legals, ànsia de llibertat sota videovigilància,
control quirúrgic a cada passa malgrat la distància.

Després de convertir-nos en una llista negra de violents
quan picàvem pedra a contracorrent, perseguint la nostra Venus,
inoculant el virus del subjecte insurgent a cada passa.

Després d’haver estimat una gentada de persones,
que han donat sentit a la bondat i han desmentit a Hobbes.
Després d’avorrir snobs bufaclatells a les tertúlies
i cops i manilles que ens obrissin els canells

Després que ens aplatanés la semàntica demòcrata
que estigmatitza el canvi amb la navalla més subtil,
que esquinça el fil que havíem guardat en mil cabdells
perquè arribin ells i jutgin violent cada perfil de nosaltres.

Després d’humanitzar-nos sols, autodidactes a la força a cada passa,
perquè el mercat va tornar a sortir a la caça
i col·locar una diana a la universitat,
i la veritat va subhastar-se a classe.

Després d’estudiar escèptics cada opció pacífica
per plantejar un nou paradigma, on viure sense por
i sense armes ni dolor, vam plorar amb Allende a la foscor
de cada passa i ara sols somiem amb ales.

A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
Ens heu robat els somnis i seguim a cada passa
només somiant amb bales (només somiant amb bales).
A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
I com que sempre véns a males seguim a cada passa, nen,
només somiant amb bales.

Després de sentir que la violència és tirar ous
i quatre pals, i l’elegància d’immortals yuppies és sana
Després que aquesta gent, tan ufana i tan superba,
no deixi parlar el meu poble mentre expulsa ma germana immigrant.

Després de l’escamot Dixan i de les ràtzies al Raval
i deixar els àrabs tremolant.
Després que el que és fonamental i inqüestionable marxi
i deixi sensacions de pesadesa i seguim vomitant.

Després de pregar per un salvavides miserable i, condescendents,
ens donéssiu l'atur.
Després d’equiparar, treballar-nos un futur,
amb competir, ser responsable i mediocre però pur i amb ales,
bategéssiu la propietat intel·lectual, els intel·lectes més mediocres
a l’assalt de la cosa més bonica, la música,
ens és igual si véns a males,
seguim a cada passa sols somiant amb bales.

Després d’haver abraçat tanta gent,
cridar el nostre odi als quatre vents
no hem vessat cap llàgrima de més
per cap mort que no s’ho valgués
i menjar-nos assassinats que són accidents.
I buidar-nos l’ànima, contractes d’obra i servei
quan legislava l’Opus Dei, estupefactes,
llàstima, canvi de gos però els mateixos amos,
la paraula màgica és el pacte entre marranos.

I què ens queda? La sàvia, que corre per les venes,
la ràbia ofega les penes, la gàbia de les nostres il·lusions
cobertes de seda, les ferides i els nostres marrons.
Avui encenem bengales de buidor,
baixem les escales del terror
i ens és igual si véns a males
seguim a cada passa, i només somiem amb bales.

A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
Ens heu robat els somnis i seguim a cada passa
només somiant amb bales (només somiant amb bales).
A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
I com que sempre véns a males, seguim a cada passa, nen,
només somiant amb bales.