6 de juliol de 2011

Octubre. Miquel Pairolí. Acontravent. 2010.


Tercer dietari de l’autor, escrit entre els anys 2005 i 2009, on hi gasta un estil que ens pot recordar el de Josep Pla; ell ho diu, no se n’amaga. I ens ha agradat, l’hem assaborit com qui menja una fruita de temporada, carnosa i fresca, sense additius, sense falses presentacions.
Avui, casualitats de la vida, llegeixo la notícia de la seva mort. Ens ha deixat una obra sòlida i coherent que defugia el gat per llebre i els focs d’artifici. Els seus interessos també van passar pel gènere de la narrativa i l’articulisme. Faríem bé de reivindicar-lo, de propagar-lo o de, senzillament, llegir-lo.

“La terra, les eines. -Emili Manzano, a Pinyols d’aubercoc, escriu: Treballar la terra és conversar amb els morts, com llegir els clàssics. A la frase coincideixen exactitud i senzillesa. Jo també he tingut força vegades aquesta conversa. La tinc molts dies que treballo una bona estona a l’hort. Aleshores, penso en els avantpassats que van llaurar aquesta mateixa terra, que van adobar-la, regalar-la, collir-ne els fruits, com ara faig jo. Un dia, ja fa temps, vaig adonar-me d’aquesta insistència en el record. Per tant, ja n’era conscient que vaig trobar la mateixa idea expressada en el llibre de Manzano. Devia ser per un motiu d’identificació que la frase em va atreure i vaig subratllar-la de segudia. Per què conversem amb els morts quan treballem la terra? És una mena de comunicació a través de la matèria, de la substància? És la terra mateixa que ens els fa avinents i propers i ens els retorna? La terra que ells van cultivar i que ara conreo... La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l’esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos, trabucar-la, afinar-la, obrir-hi solcs, a través d’uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit”.

Aquest volum de dues centes noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló “d’aquell que va escriure amb tota la raó del món que travessem-temps-molt-adversos-per-al-sentit-crític,-per-a-la-reflexió-i-per-a-la-memòria.-Són-tres-bèsties-negres-per-als-poders-que-ara-ens-governen-i-que-ens-volen-dòcils,-emotius-i-oblidadissos.

Etiquetes de comentaris:

5 que prenen la paraula links to this post

5 Comments:

Anonymous Bibliotossa said...

Ens acabem d'assabentar. Vam tenir el gran plaer de tenir-lo a la Biblioteca per comentar "El manuscrit de Virgili". No l'oblidarem. I el dietari "Octubre", que tan bé comentes, és veritablement una joia.

06 de juliol, 2011 20:06  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Bibliotossa, fareu bé de recomenar-lo, serà la manera de no oblidar-lo.

18 de juliol, 2011 11:11  
Blogger Marcel Albet said...

A Coral dels bells oficis de Barcelona he comprat una polsera, m'han obsequiat amb una nadala, un text de Miquel Pairoli extret del llibre Octubre, m'ha aagradat, el compraré.

25 de desembre, 2011 19:21  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Marcel, doncs ja ens diràs què t'ha semblat el dietari. Fins aviat!

26 de desembre, 2011 17:32  
Blogger Marcel Albet said...

Biel, tot just l'he començat a llegir,d'entrada i encara que sembli una futilesa m'agrada força el format
del llibre, vaig per la meitat, quan l'acabi ho comento.

05 de gener, 2012 08:45  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home