15 de juny de 2011

Philip Larkin. High windows. Vers de Société.

My wife and I have asked a crowd of craps
To come and waste their time and ours: perhaps
You’d care to join us?
In a pig’s arse, friend.

Day comes to an end.
The gas fire breathes, the trees are darkly swayed.
And so Dear Warlock-Williams: I’m afraid -

Funny how hard it is to be alone.
I could spend half my evenings, if I wanted,
Holding a glass of washing sherry, canted
Over to catch the drivel of some bitch
Who’s read nothing but Which;
Just think of all the spare time that has flown

Straight into nothingness by being filled
With forks and faces, rather than repaid
Under a lamp, hearing the noise of wind,
And looking out to see the moon thinned
To an air-sharpened blade.
A life, and yet how sternly it’s instilled

All solitude is selfish. No one now
Believes the hermit with his gown and dish
Talking to God (who’s gone too); the big wish
Is to have people nice to you, which means
Doing it back somehow.
Virtue is social. Are, then, these routines

Playing at goodness, like going to church?
Something that bores us, something we don’t do well
(Asking that ass about his fool research)
But try to feel, because, however crudely,
It shows us what should be?
Too subtle, that. Too decent, too. Oh hell,

Only the young can be alone freely.
The time is shorter now for company,
And sitting by a lamp more often brings
Not peace, but other things.
Beyond the light stand failure and remorse
Whispering Dear Warlock-Williams: Why, of course


Traducció de Marcel Riera

Finestrals. Vers de Société.

La meva dona i jo hem convidat a una colla de desgraciats
perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre: t’hi voldries
afegir?
Ni parlar-ne, amic meu.

S’està fent fosc.
L’estufa de gas respira, els arbres balancegen foscament.
Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu...

Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;
només de pensar en el temps lliure que s’ha esquitllat

de dret cap al no-res mentre l’omplíem
amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo
sota un llum i escoltar la remor del vent
i sortir a fora per veure la lluna reduïda
a una navalla esmolada en l’aire...
Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

que la solitud és sempre egoista. Ara ningú
no es creu l’eremita de la túnica i el platet
que parla amb Déu (que també se n’ha anat); el gran desig
és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir
ser-ho tu amb ells, no saps com.
La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?
¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé
(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida)
tot i esforçar-nos-hi maldestrament,
però que ens ensenya com haurien de ser les coses?
Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia,

només els joves poden estar sols tranquil·lament.
Ara queda menys temps per a la companyia,
i seure sota un llum sovint ens porta
no pas pau, sinó altres coses.
Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment
que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí...

Etiquetes de comentaris:

9 que prenen la paraula links to this post

9 Comments:

Blogger Coralet said...

Gran Larkin, jo he disfrutat amb FINESTRALS :)

21 de juny, 2011 20:00  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Coralet, jo també.
Aquest poema no puc deixar de llegir-lo. A cada volta li trobo noves interpretacions i en tot cas és una bona manera d'explicar la voluntat d'estar sol i de com els convencionalismes socials ens ho impedeixen.

28 de juny, 2011 14:42  
Blogger la Teresa said...

M'encanta aquest poema per la seva sinceritat. No hi ha res més políticament correcte que ser sociable.

10 de juliol, 2011 12:21  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Teresa, que bé que t'agradi. Sí, ens obliguen a ser sociables, sovint contra la nostra voluntat.

12 de juliol, 2011 22:10  
Blogger L'artista abans conegut com Subal Quinina said...

si de tots els llibres dels què parles, en dius l'editorial, com és que d'aquest no?

Gràcies.

24 d’octubre, 2011 12:50  
Blogger Biel Barnils said...

Hola artista. Dels poemes mai en dic l'editorial. Si és del teu interès: "Finestrals" editat per Edicions Labreu, col·lecció Alabatre.

24 d’octubre, 2011 13:11  
Blogger L'artista abans conegut com Subal Quinina said...

Ah. Doncs dispensi'm. I permetim una darrera pregunta: com és que no considera necessari dir el nom de l'editorial en matèria de poesia? Em pot la curiositat!

salutacions!

24 d’octubre, 2011 13:31  
Blogger Biel Barnils said...

Quan comento un llibre em sembla necessari posar l'editorial i l'any d'edició. Quan penjo un poema crec que n'hi ha prou posant el nom de l'autor, el títol del poema i el volum on es troba.

24 d’octubre, 2011 13:43  
Blogger L'artista abans conegut com Subal Quinina said...

Per raons evidents, no estic d'acord amb aquesta política, però li agraeixo les explicacioms.

Salut!

24 d’octubre, 2011 13:47  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home