Els castellans. Jordi Puntí. L’Avenç. 2011.

Arran de la publicació d’una sèrie d’articles a L’Avenç l’autor confegeix aquest volum, hipotètic capítol d’unes hipotètiques memòries. Si la infantesa és una ficció, qui millor que ell per narrar-nos-la? El Manlleu dels anys seixanta i setanta. Olor de fregits i de rumbes, de descampats i rivalitats entre castellans i catalans.

Com Anatole Broyard a Quan Kafka feia furor Jordi Puntí converteix en relat una època precisa de la seva vida.

“Una de les motivacions del narrador és trobar una veu pròpia. Pere Calders deia que aquesta veu és sempre una aproximació, un intent més o menys reeixit, i mai no esdevé definitiva. Mentre visquis i escriguis, poc o molt la veu narradora ha d’evolucionar. Així, els textos escrits en el passat, els llibres publicats, són com pells mortes de serp que testimonien una existència. Si ens les mirem de prop, atentament, hi descobrirem tot de senyals i accidents que van conformar la nostra veu pròpia en el moment d’escriure’ls”.

Aquestes cent trenta-tres pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que formen part d’aquesta col·lecció, Literatures, tan gratificant”.