Diari d’un fotògraf. Bram, 1939. Agustí Centelles. Edicions Destino. 2009.
Diari del fotoperiodista Agustí Centelles reclòs als camps de concentració francesos d’Argelers i Bram, on hi guardà més de 4000 negatius i va fer-hi més de 600 fotografies. Testimoni de les penúries i angoixes que hi passà des de l’abril de 1939 fins a l’octubre de 1940.
Aquest volum és un bon complement del llibre Agustí Centelles. La maleta del fotògraf. Destino, 2009 que posa lletra i sensacions a moltes de les imatges recollides.
“(...) Avui fa cinc mesos que sóc fora de la meva pàtria. Cinc mesos i cinc dies que no he vist el meu fill, ni la meva esposa, ni el meu pare. Cinc mesos que estic com un presoner, com un assassí que hagués comès infinitat de delictes, sense ser culpable més que d’haver defensat la pàtria, i haver-ho fet amb els meus coneixements posats al servei del govern de la República, un govern legalment constituït per sufragi universal al qual es va negar el dret de defensar-se d’uns traïdors sublevats que han permès que la invasió es portés a terme. Algun dia se’n planyerà, França, d’haver-ho permès en no facilitar-nos les armes que necessitàvem.”
Aquestes dues-centes pàgines quedaran amorrades al piló de “diaris sense trampa ni betum; o bé m’ho semblen”.
Etiquetes de comentaris: Dietaris
10 Comments:
Els fills de l´Agustí Centelles han llegit aquestes paraules? o només s´han dedicat a vendre´s l´ànima?
Gràcies per recordar un home, fotògraf, que va lluitar pels seus ideals.
Imma C.
Com l'Imma, jo també he pensat en els fills d'en Centelles en llegir el teu post.
Bé, més aviat he pensat: sort que hi ha llibres com aquest que ens estalvien d'anar fins a Salamanca...
Els fills de l'Agustí Centelles han fet un gran greuge al seu pare. El lligam familiar, però, no ens ha de fer oblidar la responsabilitat dels nostres governants quan els béns no són només familiars sinò patrimoni col·lectiu. La Conselleria de Cultura es va comportar com la sapastreria més miserable, i això que encara no èren temps de retalls.
I una cosa més: si encara no estiguessim tots arraulits i arrapats als mecanoscrits literaris, als negatius fotogràfics, als màsters fonogràfics i videogràfics, què passaria? els col·leccionistes podrien seguir col·leccionant incunables, rareses, fetitxes i "unicums" mentre la societat podria compartir la informació: còpies, microfilms i reproduccions. El que busquem en l'art és el pensament i la intel·ligencia, la sensibilitat i la bellesa. La raresa i el caràcter d'obra irrepetible és pròpia d'algunes obres d'art però no de totes i per cert, no de la fotografia. És una pena que els fills de Centelles tinguessin aquesta actitud de cervell petit, però és molt més greu que les paraules de Walter Benjamin sobre les possibilitats d'expansió del pensament artístic en l'era de la reproductibilitat técnica segueixin submergides i desconegudes. Interessa a més d'un que així sigui, però aquests tèrbols interessos es recolzen en la mandra per aprendre i en la mandra per canviar les idees, i això és responsabilitat de la comunitat de pensants, o sigui de tots nosaltres, no dels polítics ni dels fills de Centelles.
He trobat molt original i divertit la manera que tens d'etiquetar alguns dels llibres que llegeixes. Com ara aquest: "diaris sense trampa ni betum".
Avui és un dia per recordar el periodista RAMON BARNILS.
LA MALETA DE L´AGUSTÍ
Espectacle familiar: L´Agustí Centelles va ser un fotoperiodista que va haver de guardar a una maleta 4.000 fotografies de la Guerra Civil espanyola perquè les tropes franquistes no les destruissin.
Imma C.
Hola Imma i Roger, culpar només a la família del que va passar em sembla injust. Deu ser que us falta molta informació del que va passar perquè judiqueu d'aquesta manera. No m'agradaria que aquest blog servís per acusar o criminalitzar a ningú, tot i que respecto que cadascú s'expressi com vulgui. Seguiu fent-ho, si us plau.
Hola Clara, totalment d'acord amb això que dius. Ho subscriuria tot.
Hola Anònim, ho era el 14 de març i ho serà cada 13 d'octubre :)
Hola Rosa, em diverteix molt pensar la frase final, tot i que sovint no és massa original. Ni pretenc que ho sigui.
Bon dia!
el besavi del meu fill, va estar als camps d'argelers i Bram, a Bram hi reposa, m'ha fet il.lusió trobar aquest llibre, jo hi estat al lloc on s'emplaçava el camp, i tinc les cartes del besavi que van arribar molts anys després.
Gràcies per la teva tasca, et fas indispensable.
Una abraçada.
Hola Sandra! Indispensable? No ho sóc pas...
M'agraden molt els dietaris i mentre el Valle de los Caídos estigui en peu cal reivindicar aquest període que algunss han volgut que oblidéssim.
Una àcrata abraçada!
Veig que ningu no ha llegit que esperava a la porta del camp que els seus estimats amics de la Generalitat el portessin a Sud-América i ningú el va venir a recollir,va tenir que ser un feixista al que ell va ajudar en temps de la República qui el va poder tornar a Catalunya sense que el condemnessin,lleguim el llibre no els comentaris.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home