8 de novembre de 2010

Sanpedro. Història de Catalunya amb cançons 2.0. La Renaixença.

Amb el romanticisme tornem de mort a vida,
revalorem la història com si fos un tresor.
Des d’ara volem ser un poble sense brida
i ens deixem endur pel cor.

Els Jocs Florals renoven llengua i literatura,
fins ara menystingudes per bords i botiflers,
i els escriptors es fan ressò d’una cultura
que avança d’allò més.

Visca, Visca Catalunya!
dèiem al segle XIX
Visca, Visca Catalunya!
ja estem cansats de dur el jou.

Verdaguer, el gran poeta, el més rebel i noble,
dignifica el llenguatge i ens escriu Canigó,
magnífica epopeia dels orígens d’un poble,
en restauració.

Pitarra i Guimerà renoven el teatre;
en novel·la despunten la Monserdà i l’Oller,
en música, Pedrell i un que no es deixa abatre:
Josep Anselm Clavé.

Visca, Visca Catalunya!
dèiem al segle XIX
Visca, Visca Catalunya!
ja estem cansats de dur el jou.

En el món de les arts Fortuny duu la bandera.
Narcís Monturiol inventa el submarí...
Com el ferrocarril que arriba a la frontera
anem obrint camí.

I fins uns quants polítics que actuen amb fermesa
clamen sobirania de caire federal.
Així ho deixen ben clar les Bases de Manresa.
Volem picar més alt!

Visca, Visca Catalunya!
dèiem al segle XIX
Visca, Visca Catalunya!
ja estem cansats de dur el jou.


Etiquetes de comentaris:

5 que prenen la paraula links to this post

5 Comments:

Blogger Fgt said...

Quan llegeixo una cosa d'aquestes, me n'adono... que sóc del món. No m'agrada gens l'autobombo.

08 de novembre, 2010 11:27  
Blogger Olga Xirinacs said...

Tots el portem, el romanticisme dins. N'hi ha que l'amaguen curosament i en secret el contemplen. Altres en reneguen perquè la modernitat els ho imposa. Altres el befen i, així, es tornen esquizofrènics.

11 de novembre, 2010 09:58  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Fgt, ja que ens coneixem personalment i ens tenim certa confiança et diré què penso de les teves paraules, sense embuts: aquest "sóc del món" que prediques, aquesta "pose" universalista que t'agrada gastar no va més enllà de llegir i escriure en espanyol. Si no saps xinès o anglès -i tu no saps ni una cosa ni l'altre-, les dues llengües més parlades del món, no et crec. D'això en dic ser provincià, i tu disfressa-ho com vulguis.
Autobombo? Si de cas autoestima, que són coses diferents, per la literatura pròpia, que és compatible amb l'estima per moltes altres literatures.

Hola Olga, de fet la raó de fons d'aquesta cançó és posar sobre la taula -sobre el blog- la importància que va tenir la Renaixença (romanticisme) per a la supervivència de la nostra cultura. I tornar a parlar d'una època que em fascina, finals del XIX i principis del XX.

Gràcies pels vostres comentaris i discrepàncies, no us imagineu com enriqueixen la conversa.

22 de novembre, 2010 06:56  
Blogger Joan said...

Gràcies, Biel, per sintonitzar amb la lletra d'aquesta cançó i divulgar-la.
Joan Vilamala, autor, de la lletra. La música és d'en Toni Xuclà,i per si no ho sabies, també faig auques. Ho pots comprovar a www.auques.cat

22 de novembre, 2010 13:40  
Blogger Biel Barnils said...

Felicitats per la lletra Joan, és un honor que el seu autor es deixi caure per aquí. Felicitats a tu i a tots els músics. Conec la web. Fins aviat.

29 de novembre, 2010 09:51  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home