Me’n recordo. Joe Brainard. L’Avenç. 2010.

Estirant el fil de la memòria l’autor esfilagarsa més de mil entrades breus que comencen totes per la primera persona del present d’indicatiu del verb recordar, recordo.
Hi veiem Gertrude Stein i Andy Warhol, però també la sinceritat que no acostumem a trobar als llibres de memòries. Un estil precís i directe, una llengua depurada; un clàssic que ha tingut múltiples imitadors i admiradors arreu.

“Recordo que caminava pel carrer jugant a no trepitjar les ratlles de separació de les rajoles.
Recordo que dèiem si en trepitges una és que estàs a la lluna.
Recordo una Sala de Lectura de la Ciència Cristiana que era una mica estranya.
Recordo la vegada que, ja fa molts anys, vaig veure la meva besàvia just abans que morís. (Però en tinc un record tan poc definit que no en puc dir ni pruna).
Recordo que, jugant a fet-i-amagar, sempre mirava d’amagat mentre comptava fins a cent.
Recordo que em semblava més misteriosa la idea de ser albí que no pas la de tenir una mancança de pigmentació.
Recordo les taquetes de color marró als pètals de les gardènies.
Recordo els petits rams fets d’escombretes netejadores de pipa doblegades en forma de cor. Amb malles. I agulles llargues amb una perla a la punta per poder-los clavar.
Recordo (en veu alta) els problemes de pronúncia amb la i i la e.
Recordo que si havies de clavar-li flors a la solapa d’una noia sempre acabaves fent broma. (I vinga a riure).
Recordo que dir-li pare em semblava massa formal, dir-li papà no formava part del possible i dir-li papi em semblava falsament enrotllat. Posats a triar el mal menor, vaig triar l’opció falsament enrotllada”.

Aquest volum de cent vuitanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens han portat a recordar moltes coses”.