Maletes perdudes. Jordi Puntí. Editorial Empúries. 2010.

En Gabriel Delacruz treballa de transportista a La Ibérica. Recorre mig Europa i hi abandona quatre fills de quatre mares diferents. Desapareix. Els seus fills es coneixen i reunits van reconstruint el trencaclosques de la vida del pare que mai van tenir. La millor novel·la que he llegit aquest any i bona part de l’anterior. I ja estem arribant al seu meridià. “Les punxades naixien molt al fons de l’orella dreta. Brollaven del cervell i després s’expandien en cercles concèntrics per devastar les ramificacions dels nervis d’aquella banda del crani. El dolor viatjava per la sang amb els batecs del cor. Les quatre passes que hi havia fins al lavabo li van fer l’efecte d’una detonació continuada del timpà. Se’l notava embussat pel pus i estava completament sord. Es va mirar al mirall per comprovar que aquella part del seu rostre encara existia. La parpella de l’ull dret li feia pampallugues. Una vegada, en Petroli els havia provat d’explicar el mal que feia una bona infecció d’orella: És com un mal de queixal, però amb tots els queixals alhora, havia dit. Ell i en Bundó l’havien acusat d’exagerar, però ara li donava la raó. Davant d’aquest panorama, va pensar el mateix que hauríem pensat tots: Amb un mal així, demà no em puc suïcidar”. Aquest llibre de quatre-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-que-el-Màrius-Serra-et-va-dir,-quan-encara-ni-es-venia-a-les-llibreries-, se’n-sentirà-a-parlar”.