Lluís Solà. Entre bellesa i dolor.

Quan ja no tinguis cap paraula
parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.

Biël Barnhills · Lluís Solà. Entre bellesa i dolor.