Salvador Espriu. Terra i cultura. Me’n vaig.

Tot el punyetero dia aguantant aquesta calor, i no passa ni un bri d’aire a la cuina ni al menjador, i el telèfon que no para, sempre em truca algun venedor i la tele de la veïna omple tot el paissatge sonor, i els polítics de la dreta em fan venir mala maror, i els polítics de l’esquerra encara em fan sentir pitjor, i el comissari Gordillo plana per damunt de tot, i a la plaça, a les sardanes, m’acalora el del trombó. Me’n vaig, me’n vaig, me’n vaig lluny de la pudor. Adéu-siau Barcelona, adéu a la modernor. Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Me’n vaig, me’n vaig, me’n vaig lluny de la pudor. Adéu-siau Barcelona, adéu a la modernor. Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret”, mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Me’n vaig, me’n vaig, me’n vaig lluny de la pudor. Adéu-siau Barcelona, adéu a la modernor. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.