2 de febrer de 2010

Ni d’Eva ni d’Adam. Amélie Nothomb. Empúries. 2009.


Nothomb visqué fins els cinc anys al Japó. Encisada per aquest país hi torna als vint-i-dos amb la intenció de quedar-s’hi. Hi dóna classes particulars de francès a Rinri, un nadiu silenciós i bonàs.
S’enamoren. I és sobre aquest amor que tracta aquesta deliciosa novel·la molt ben escrita on sembla, si més no m’ho sembla a mi, que no hi falta res, que no hi sobra res. I amb final inesperat inclòs, final que m’agradaria discutir amb l’autora.

“Els pitjors accidents de la vida són lingüístics. Un vespre d’entre setmana, passada la mitjanit, quan el son se m’enduia cap a les profunditats, en Rinri va demanar-me el matrimoni per dues-centes quarantena vegada. Massa cansada per ser evasiva, vaig dir que no i vaig adormir-me de seguida.
Al matí, vaig trobar una nota a la vora de l’escriptori: Gràcies, sóc molt feliç.En vaig treure conclusions d’un alt valor moral: Has fet feliç algú sent clara. T’has d’atrevir a dir que no. No té res d’amable, donar falses esperances. L’ambigüitat és la font del dolor, etc.Vaig anar a la feina a recol·lectar la meva dosi diària d’humiliació. Al vespre, en sortir, en Rinri m’esperava.
-Et portaré a un restaurant.
-¿N’estàs segur? Estic morta.
-No durarà gaire.
Davant dels bols de sopa de falgueres, en Rinri em va dir que els seus pares s’alegraven d’aquella notícia excel·lent. Vaig esclatar a riure i vaig respondre:
-No m’estranya.
-Sobretot el meu pare.
-Això sí que m’estranya. Més aviat m’imaginava que la teva mare n’estaria encantada.
-Per a una mare és difícil veure marxar un fill.
Aquesta afirmació va desfermar un lleu senyal d’alarma al meu cap. No dubtava que havia dit que no, però ja no estava gaire segura de com s’havia formulat la pregunta matrimonial. Si en Rinri ho havia preguntat de forma negativa, cosa freqüent en aquell país complicat, estava llesta. Vaig intentar recordar les normes gramaticals japoneses relatives a la resposta a les preguntes negatives, que són tan difícils com recordar els passos del tango. El meu cervell exhaust no se’n sortia i vaig decidir fer l’experiment. Vaig agafar el càntir de sake i vaig preguntar:
-¿No vols una mica més de sake?
-No -va respondre, amb cortesia.
De manera que vaig desar el càntir inútil. En Rinri semblava desconcertat, però, com que no em volia donar ordres, va agafar el càntir i es va servir.
Vaig amagar la cara rere les mans. Ho havia entès. Em devia haver preguntat: Encara et vols casar amb mi? I jo havia respost a la manera occidental. Passada la mitjanit, tinc l’enutjós defecte de ser aristotèlica”.

Aquest volum de cent vuitanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em vaig endur a Sicília i sempre més aniran lligats a aquell viatge”.

Etiquetes de comentaris:

14 que prenen la paraula links to this post

14 Comments:

Blogger L'Espolsada llibres said...

A mi és una autora que em fa mandra... Després del teu apunt potser li dono una oportunitat.

02 de febrer, 2010 13:05  
Blogger kweilan said...

És una autora que vaig seguint i que a Âcid sulfúric em va produir un gran desassossec. Bon apunt!

02 de febrer, 2010 13:58  
Anonymous Anònim said...

Doncs a mi es una autora que m'encanta, després de llegir 'Estupor y temblores'. No necessita 400 pàgines per sorpendre't.

02 de febrer, 2010 17:25  
Blogger novesflors said...

Doncs per a mi és una autora que no conec. Potser m'agradaria llegir aquest llibre -el fragment m'ha agradat.

02 de febrer, 2010 18:27  
Anonymous Anònim said...

Em va agradar. Interessant el tipus de relació que estableixen els personatges. Em ve de gust llegir-ne un altre de la mateixa autora.

02 de febrer, 2010 18:28  
Anonymous viu i llegeix said...

A mi acid sulfuric també em va deixar una mica tombada , però potser li donaré una altra oportunitat

02 de febrer, 2010 22:16  
Anonymous Boro said...

Fa temps que vull llegir alguna cosa d'aquesta autora, a vore si m'anime.

Salutacions des del P. Valencià

03 de febrer, 2010 18:43  
Anonymous Anònim said...

Ep, totalment d´acord amb els teus comentaris.

Proposo llegir-lo abans d´"Estupor i tremolors"..i deixar passar un parell de dies, aleshores aquest darrer esdevé encara més impressionant i "didàctic" de cara a copsar els avatars d´una occidental al Japó.

Una abraçada des del Vallès Accidental.

R.B.

04 de febrer, 2010 11:43  
Anonymous Anite said...

gairebé em fa ràbia, de tant bé com escriu. Ara, sovint em deixa mal cos.

08 de febrer, 2010 20:28  
Blogger Biel Barnils said...

Si li dones, Fe, ja ens diràs què t'ha semblat.

Hola Kweilan, no he llegit "Àcid sulfúruc", el recomanes?

Hola Anònim, tampoc he llegit "Estupor y temblores". Prenc nota.

Hola Novesflors, el llibre m'ha semblat deliciós. Si el llegeixes ja ens donaràs el teu parer.

A mi també, Anònim.

Si el llegeixo, Viu i llegeix, ja et diré si m'ha deixat tombat a mi.

Anima't, Boro! Salutacions des del Principat.

Hola R. B. et faré cas.

Hola Anite, doncs aquest llibre no m'ha deixat cap mal al cos. Només que el final no el comparteixo.

08 de febrer, 2010 23:16  
Blogger kweilan said...

Si, si vols conèixer millor l'autora. A mi em va impactar.

22 de febrer, 2010 20:32  
Blogger Biel Barnils said...

N'hi ha pocs que impactin de llibres. Si aquest ho va fer espero que fos en el bon sentit de la paraula, Kweilan.

24 de febrer, 2010 16:32  
Blogger Jeronimo said...

Lo de discutir el final con la autora me ha hecho desear leerlo, lo pongo en la lista de "proximas lecturas urgentes".Un saludo

28 de febrer, 2010 23:53  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Jerónimo, si el llegeixes ens diu què t'ha semblat. I aviam què penses del final.

01 de març, 2010 00:31  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home