L’extensió del temps. Xulio Ricardo Trigo. Edicions Bromera. 1996.
Llibre de viatges, dietari, assaig a seques, on dues estades fora de casa li serveixen a l'autor d’excusa per escriure sobre allò que fa i, sobretot, sobre allò que pensa.
A Dies a Compostel·la assisteix a l’Encontro entre Linguas on retroba una ciutat carregada de records d’infantesa. A Quaderns de Queralbs passa uns dies d'estiu en aquest bell poble de la comarca del Ripollès.
“Els llibres bons. Quins són? Llegeixo en un diari aquesta definició i penso que el temps passa i en trobo ben pocs, de llibres bons. Restar colpit per un text és cada vegada més difícil. És clar que pots fer trampa i endinsar-te en alguna història amb garanties, però la il·lusió de la sorpresa, del descobriment, no es perd mai.
Per a un escriptor els llibres bons acaben sent aquells que li transmeten alhora el rigor de l’escriptura i l’interès vital. No n’hi ha gaires així! O potser cada vegada ens tronem més exigents, més ambiciosos?
Avui, llegint Javier Marías, he constatat la seva qualitat. Els seus llibres transmeten una sensació de solidesa i obliguen a compartir la història. Potser sigui un punt de partida. Les novel·les que valen la pena t’obliguen, amb passió, inevitablement, a compartir el seu univers. N’hi ha unes altres que, tot i constatar el bon acabat i l’art que l’autor hi demostra, no ens colpeixen, no arriben a significar un punt de ruptura i, a la vegada, de fuga. Tota novel·la que no aspiri a desenvolupar aquests dos punts es queda en exercici lúdic, en ofici ben après, en aconseguiment esmorteït”.
Aquest llibre de dues-centes vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de qui s’ha passat a la novel·la històrica, però que espero que algun dia torni als gèneres que ara ens ocupen”.
A Dies a Compostel·la assisteix a l’Encontro entre Linguas on retroba una ciutat carregada de records d’infantesa. A Quaderns de Queralbs passa uns dies d'estiu en aquest bell poble de la comarca del Ripollès.
“Els llibres bons. Quins són? Llegeixo en un diari aquesta definició i penso que el temps passa i en trobo ben pocs, de llibres bons. Restar colpit per un text és cada vegada més difícil. És clar que pots fer trampa i endinsar-te en alguna història amb garanties, però la il·lusió de la sorpresa, del descobriment, no es perd mai.
Per a un escriptor els llibres bons acaben sent aquells que li transmeten alhora el rigor de l’escriptura i l’interès vital. No n’hi ha gaires així! O potser cada vegada ens tronem més exigents, més ambiciosos?
Avui, llegint Javier Marías, he constatat la seva qualitat. Els seus llibres transmeten una sensació de solidesa i obliguen a compartir la història. Potser sigui un punt de partida. Les novel·les que valen la pena t’obliguen, amb passió, inevitablement, a compartir el seu univers. N’hi ha unes altres que, tot i constatar el bon acabat i l’art que l’autor hi demostra, no ens colpeixen, no arriben a significar un punt de ruptura i, a la vegada, de fuga. Tota novel·la que no aspiri a desenvolupar aquests dos punts es queda en exercici lúdic, en ofici ben après, en aconseguiment esmorteït”.
Aquest llibre de dues-centes vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de qui s’ha passat a la novel·la històrica, però que espero que algun dia torni als gèneres que ara ens ocupen”.
Etiquetes de comentaris: Assaig
4 Comments:
Entenc el que vols dir quan parles d'un llibre bo. Tot i que és molt subjectiu és "l'efecte" que ens produeix aquella història el que ens fa saber si aquella lectura és bona o no. Sí que és veritat que cada vegada sóc més exigent i això fa que cada vegada més trobi històries que no m'afecten i sincerament, em preocupa. Molt bona ressenya i en prenc nota.
T'imagino a ARCO mirant aquella escala humana que tant ha escandalitzat als de més amunt i no sé com connectat al facebook per no perdre detall dels teus 10.000 amics.
Prenc nota del llibre, per a una propera reencarnació, que de segur que llegiré no-ficció.
Tot control·lat aquí, fins i tot la pluja!
Salut, i força ARCO.
Hola Biel!
Fa temps vaig tenir notícia d'una revista canadenca que es va fer famosa per una particularitat molt estranya als nostres temps.
Feien crítica literària, però no els importava gens la data de publicació del llibre. És a dir, eren llibres que s'enfrontaven als seus lectors des d'un sentit intemporal.
Per això valoro molt la teva iniciativa de comentar aquest dietari meu que, tot i haver passat 14 anys encara té uns quants lectors que de vegades em sorprenen al algun comentari.
Una abraçada i gràcies.
X. R. Trigo
Pren nota, Kweilan, és un gran llibre.
Hola Ferran, qual l'hagis llegit a la propera reencarnació ja ens diràs què t'ha semblat.
Hola Xulio, m'agrada parlar de llibres, siguin novetats o llibres de fons. I aviam quan tornes a publicar un llibre d'aquest(s) gènere(s)
Publica un comentari a l'entrada
<< Home