11 de gener de 2010

Montse Assens i Borda. Indigent, com jo.

Sóc càustica
i els cristalls punxeguts
se'm claven al versos
dels mots verinosos
que destil·lo

i cavil·lo
i cavil·lo:
-on dormen els trens
al final de trajecte?

Etiquetes de comentaris:

13 que prenen la paraula links to this post

13 Comments:

Blogger anna g. said...

Uns versos amb "allure", genials. Com l'autora ;)

11 de gener, 2010 15:33  
Blogger novesflors said...

Uns versos punyents.

12 de gener, 2010 17:28  
Blogger El tacte de les paraules said...

Directe i punxegut

I una pregunta que em sona...

13 de gener, 2010 11:39  
Blogger mar said...

:)
ja no sóc tan càustica com en el moment que el vaig escriure, en un paperet, arrepenjat al vidre de la porta...
recordo la sensació d'impotència que tenia en veure els indigents cada dia... fa temps que no volto pel metro i ja no els veig, però em segueixo preguntant on dormen quan cau la nit...on i com acaba la seva vida...en fi...

Gràcies Biel

montse

un somriure, Anna, us enyoro!!!

14 de gener, 2010 08:24  
Anonymous Anònim said...

destil.lar mots verinosos?
heavy metal!

No sé si l´Horaci en diria alguna cosa?

Bonic poema!

15 de gener, 2010 00:38  
Blogger Ferran said...

No l'entenc. Algú m'ho simplifica?

Fgt

16 de gener, 2010 18:11  
Blogger Olga Xirinacs said...

Benvolguda, els trens dormen a la cotxera o terminal, com els autobusos.
L'escorpí és potser l'únic animal que es clava el verí propi quan es veu amenaçat.
Guanyaràs premis, t'ho auguro, perquè aquesta és la poesia d'ara mateix.

17 de gener, 2010 10:50  
Blogger Israel Clarà said...

Quin horror de poema. Però de debò això li pot agradar a algú? Una presa de pèl, això és el que és, sense ofici, ni talent ni saber fer poètic. Em quedo amb Virgili. Malgrat els segles, en continua sabent més.

18 de gener, 2010 19:34  
Blogger anna g. said...

Israel, a mi m'agrada, sí. I??? Sóc una presa de pèl jo també? És trist que hi hagi gent com tu per aquests mons, gent que es creu amb la facultat de sentenciar o dictaminar què és bona poesia o què no. Doncs jo també em prenc la llibertat de dir que no m'agrada gens allò que escrius tu: sense ofici, ni talent ni saber fer poètic.

19 de gener, 2010 12:34  
Blogger el pensador said...

Hi ha cops, que no hi ha millor resposta que el silenci. Això és el que vaig pensar ahir en veure el teu comentari, Israel.

Avui, però, potser esperonat pel de la ‘Anna, m’ha semblat millor participar-hi.

S’ha d’estar molt amunt dins de qualsevol àmbit, per un poder permetre’s parlar amb aquesta insolència, i molt em temo, Israel, que tu encara no has arribat a les alçades.

Hi ha edificis molt ben construïts seguint a fil per randa totes les normes establertes, però estan del tot mancats de qualsevol mínima pinzellada artística. Ni ha d’altres, però, que —igual de segurs i ben fets— traspuen ART en majúscules, tot desafiant visualment el sentit de l’equilibri i la llei de la gravetat. Fent un símil entre arquitectura i poesia, queda’t tu amb les casernes de la guàrdia civil, que jo prefereixo la Sagrada Família. I consti que m’estic referint a tu, Israel; no pas a Virgili.

19 de gener, 2010 16:58  
Anonymous Anònim said...

L'Israel queda retratat amb el seu comentari. Si publica llibres és perquè se'ls edita ell mateix, si no no s'entendria que algú com ell en publiqués.
Gràcies Biel per permetre que tothom qui ho vulgui, maleducats inclosos, prenguin la paraula. I felicitats pel blog.

Judith Ros

20 de gener, 2010 10:43  
Blogger Biel Barnils said...

Gràcies a tots pels vostres comentaris.
M'agrada que no estigueu d'acord amb els llibres o poemes que proposo però estaria bé, enriquiria el debat, si argumentéssiu els sís o els nos.

Montse, les crítiques no t'haurien d'afectar. Tothom que escriu pels altres està exposat a la crítica.

20 de gener, 2010 15:02  
Blogger el pensador said...

Últimament no em prodigo gaire a deixar comentaris, però, ja que ahir vaig començar...

Tens raó, Biel. És més, no només tothom hi està exposat, sinó, que les critiques són del tot necessàries per poder evolucionar i perfeccionar. Sobre tot en aquest espai que és internet, on massa habitualment els comentaris acaben fent un cert tuf a ensabonament.

No crec que a la Montse li afectin les crítiques, en res més que precisament el que he dit abans, en poder millorar i seguir endavant. El que no cal, i està del tot fora de lloc, és ser despectiu a l’hora de fer-les.

Una abraçada, i felicitats pel bloc.

20 de gener, 2010 16:33  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home