Llengua i literatura. Carles Riba. Edicions 62. 1965.

Assaig que conté escrits que tracten aspectes de l’idioma: dos sobre llengua, un que exposa diferents problemes literaris i tres més que s’aproximen a la figura de tres pesos pesants de la nostra literatura com són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Joan Maragall. Publicats en èpoques i publicacions diverses, mostren un Carles Riba ple de saviesa i ofici.
Per què ha imperat el silenci al llarg d’aquest any que s’acaba i que commemora el 50è aniversari del seu traspàs? El seu era un nivell massa alt pels temps que corren? Els catalans patim un autoodi inguarible? És simple ignorància?

“Renéixer a un Romanticisme fou per als catalans alguna cosa de bo, ja que significà tornar a la vida; però no podia ser en si gran cosa eficaç. Eficaç fou allí on el romanticisme era una revolució, o, si es vol, un capítol més d’una evolució: quan pogué traduir-se, per exemple, en una jove Alemanya o en una Itàlia de Mazzini. No allí on era, pobrament, un desensonyament per palpar-nos travats dins una xarxa administrativa, no massa còmoda, però tampoc massa cruel. En renéixer, el nostre esperit nacional no sentí per esmerçar-se la dura empresa d’unes cadenes a rompre, d’un gran unitat a realitzar. Consipràvem molt, però poc com a catalans. Mancant-nos l’ambició nacional, ens mancà així mateix l’ambició literària. Ens regiràrem dins les malles, invectivàrem o ens planyérem, i acabàrem aquietant-nos-hi. Fórem, no actors, sinó espectadors encuriosits del Romanticisme; férem arqueologia, sense urc per projectar-la de dret sobre el moment; empràvem d’Europa, i, al nostre torn, contribuírem -amb uns Jocs Florals.”

Aquest llibre de noranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest homenot de la nostra cultura, escriptor, poeta, intel·lectual, traductor i que hem volgut homenatjar des d’aquest racó de la xarxa”.