La casa de la mesquita. Kader Abdolah. Traducció de Maria Rossich Andreu. La Magrana. 2008.

Història d’una família que viu a la casa adjacent a una mesquita, mesquita que adminsitra des de fa segles i que ha anat passant de pares a fills i de fills a néts de manera ininterrompuda. Però ho fa trontollar tot -el país, l’Iran, i la família- la revolució de l’aiatol•là xiïta Khomeini i la guerra contra l’Iraq.
Deliciosa novel·la que fa de molt bon llegir i que ha estat un dels meus darrers millors descobriments.

“D’una banda, l’escena es podia interpretar com un incident en què un noi amb un retard mental greu s’havia enfilat a l’estàtua del xa; però d’altra banda la seva acció innocent tenia una càrrega política. Tothom hi veia la debilitat del règim, però ningú no podia predir que al cap de poc una gentada histèrica faria caure l’estàtua amb una cadena de ferro.
L’endemà va aparèixer una gran foto d’en Llangardaix penjat del coll del cavall reial a la portada del diari local.
Aquella edició del diari es va esgotar en menys d’una hora, un fet sense precedents. Tothom que llegia l’article anava a la mesquita per admirar en Llangardaix a la teulada.
Es va convertir en un punt d’inflexió en la seva vida: a partir d’aleshores, cada dia s’enfilava per la teulada a un dels minarets, fins a dalt de tot, on antigament havien tingut el niu les cigonyes, i s’hi asseia a llegir”.

Aquestes quatre-centes trenta-una pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres-que-m’han-ensenyat-paraules-noves-com-per-exemple-la-que-hi-surt-tantes-vegades: hooz”.