29 de setembre de 2009

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Volum 1. Edicions DAU. 2008.


Documents enterrats en bidons de benzina a l’exili de Clos de Mosny a Saint-Martin-le-Beau, el president Tarradellas era conscient de la seva rellevància, deixen constància del dia a dia, des del juliol del 1936 al gener del 1937, del govern de Catalunya.
Escrits per funcionaris de la Generalitat, s’especula que fins a tres de diferents, un dels quals va morir en un bombardeig durant la seva redacció.
S’hi troben transcripcions de discursos, descripcions de les accions a favor i en contra de la legalitat republicana i tot de notificacions burocràtiques, cosa que permet una lectura no linial.
Un llibre cabdal, de fons, per entendre aquest període convuls de la nostra història recent.

“Dia 11 de setembre del 1936
La manifestació amb motiu de la commemoració de l’Onze de Setembre ha tingut una grandiositat sense precedents. Totes les organitzacions populars, els partits republicans, totes les forces que lluiten per la llibertat, desfilaren armades davant l’estàtua de Rafael Casanova, entre les aclamacions incessants de la multitud arborant centenars de banderes catalanes.
A partir de les dotze de la nit d’ahir, que es declarà obert l’acte d’homenatge, la desfilada per davant de l’estàtua no va ésser interrompuda ni un sol moment. La gentada congregada pels voltants va aplaudir contínuament el pas de les representacions d’entitats que acudiren a retre homenatge a Rafael Casanova, mentre anaven dipositant llurs banderes i senyeres a la balustrada.

A les dotze i deu minuts del matí arribà la comitiva oficial. Figuren en primer lloc uns guàrdies urbans a cavall, de gran gala. Avança, a peu, el general Aranguren. És ovacionat. Aquest saluda la multitud amb el puny enlaire.
Foren igualment rebuts amb mostres inequívoques i emocionades d’entusiasme els cotxes que porten diputats al parlament de Catalunya i alguns diputats a Corts.
Al darrere de la representació municipal anaven els motoristes de circulació.
Seguien també en cotxes els consellers de la Generalitat. El primer d’aquests automòbils era ocupat pels consellers d’Economia i Obres Públiques, senyors Tarradellas i Mestres; el segon, pels de Treball i Sanitat, senyors Prunés i Rouret; el tercer, pels de Justícia i Agricultura, senyors Calvet i Quero; el quart pel de Cultura, senyor Ventura Gassol i el cap de Govern, senyor Joan Casanovas. En un altre cotxe anava el conseller de Governació, senyor Josep Espanya. Finalment hi havia l’automòbil ocupat pel President de la Generalitat, senyor Lluís Companys. L’acompanyava el President del Parlament català, senyor Jaume Serra Húnter.
La multitud, en veure el President de Catalunya, esclatà en visques incessants i entusiastes. Fou un moment d’emoció indescriptible. Seguidament, el senyor Companys es dirigí a la tribuna des de la qual saludà la immensa gernació aplegada als voltants del monument. Tothom va llançar visques agitant el puny. A continuació féu ús de la paraula el President de Catalunya:

Catalans -començà dient- Aquest any l’homenatge que retem a Rafael Casanova, que va morir en la defensa de les llibertats de Catalunya, té la grandesa de les hores extraodinàries que vivim.
Aquest any, en reafirmar, davant l’enorme multitud ací congregada, els drets i la voluntat nacionalista, trametem la nostra admiració als que combaten amb les armes a la mà contra un exèrcit rebel i facciós que representa l’odi a Catalunya, a la República i a la llibertat. (Grans ovacions)
Saludo també els milicians de tot l’àmbit de la República i els trameto la nostra solidaritat fraternal i emocionada, avui més viva que mai, en el dolor i en la glòria. (Grans aplaudiments)
Als ulls dels milicians brilla el llampec de la victòria. Les seves armes són de ferro i d’acer. Són com la rella que empeny la veu del camperol i que penetra a la terra i la burxa i l’esgarrapa i la revolta fereix preparant la collita del demà. Però ara és regada amb la sang ardent i vermella del poble, i la collita serà de llibertat i de justícia. (Gran ovació)
La nostra Catalunya sorgirà dels trasbals d’avui amb la seva fecunda vitalitat. No pot ésser vençuda ni sotmesa. Els qui lluiten a les milícies en les terres de la República representen la força viva de la Història.
Catalunya vol ésser la primera a llançar a l’espai el crit de la victòria.
No passaran!

Aquest primer volum de cinc-centes noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que la ganduleria dels historiadors i professors universitaris ha impedit que es publiquessin molt abans”.

Etiquetes de comentaris:

5 que prenen la paraula links to this post

5 Comments:

Blogger L'Espolsada llibres said...

M'agrada el nom del piló on has classificat el llibre.

30 de setembre, 2009 10:24  
Blogger Biel Barnils said...

I és que és cert. S'ha trigat massa anys a publicar aquest llibre importantíssim. I no li veig ni raons polítiques, sinó de ganduleria. Ha hagut de ser una editorial petita com "Edicions Dau" la que creiés amb la necessitat de publicar aquesta crònica i no una de les suposadament grans. Vergonyós. Això diu molt a favor de l'editor del llibre, el meu germà Ton Barnils, per cert, i diu molt poc de la casta universitària i editorial d'aquest país que procuren el treballar poc i cobrar molt o el guany econòmic immediat i fàcil.
Apa, descansat estic. Algú té alguna cosa més a dir del llibre?

05 d’octubre, 2009 12:43  
Blogger Jordi Nopca said...

Bon dia, Biel!

T'escric, per una banda, per tornar-te a felicitar pel teu bloc (El text de l'Altaió d'Allò de dintre també em sembla dels millors del llibre); per altra banda, t'explico també que acabo d'inaugurar la meva petita aportació a la blogosfera, http://jordinopca.blogspot.org. Aviam si hi pots fer un cop d'ull!

05 d’octubre, 2009 12:59  
Anonymous Anònim said...

A mi em desagrada profundament el piló, doncs. Retrata més el blogaire que els al·ludits. Com si tots els historiadors i professors fossin ganduls. Com si no hi hagués de tot a tot arreu. Aquestes simplificacions, a partir de primer de primària, ja no deuen caldre... Això seria com si jo ara tractés sempre tots els periodistes d'analfabets funcionals, quan tothom sap que els que ho són no depassen el 90%! Biel, tens idea de la tasca que fan, els historiadors d'aquest país i especialment els historiadors vinculats a la universitat? En saps res de les seves publicacions? O hem optat pel recurs de l'estirabot fàcil, tòpic i injustificat contra l'acadèmia?

Un lector teu no historiador però lector d'historiadors

07 d’octubre, 2009 09:21  
Blogger Biel Barnils said...

Hola lector-meu-no-historiador-però-lector-d'historiadors, gràcies pel teu comentari, doncs dóna joc a la conversa i a la contraposició de punts de vista. De debò, gràcies per opinar amb llibertat i sinceritat.
Sí, allò del piló és un estirabot. Sóc una persona d’estirabots jo, els que em coneixen ja ho saben. Però així com hi ha estirabots que després pensant-ho bé t’adones que t’has passat aquest el continuo defensant. Sí, està clar que no tots els historiadors-professors-universitaris són ganduls, de la mateixa manera que no tots els taxistes parlen espanyol. Però si no poguéssim generalitzar no podríem ni parlar ni escriure.
Insisteixo amb la idea: no m’explico que aquest llibre hagi trigat tant a sortir de la llum, doncs era una documentació de vitalíssima importància que es podia consultar a l’Arxiu Tarradellas de Poblet i els historiadors en tenien, o n’haurien d’haver tingut, constància.
Ara la pregunta te la faig jo, la faig a tothom que em llegeix vaja, per què ha trigat tants anys a sortir a la llum aquest llibre si no és per la ganduleria (o per la ineficàcia o per la ignorància o per la mala fe) dels que l’haurien d’haver publicat fa anys?

08 d’octubre, 2009 13:16  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home