Ahir. Agota Kristof. Traducció de Jordi Rourera Peret. Editorial Empúries. 2009.

Bonica i trista i dura a la vegada història sobre el dia a dia d’un exiliat que treballa en una fàbrica i somia ser un reconegut escriptor. Enamorat d’una altra exiliada viu capficat per un dolorós passat i els secrets inconfessables que hi estan lligats.
Si agrada l’ambient que hom va sentint mentre llegeix el llibre agrada encara més el seu estil, eixut de paraules, amb molts punts i a part, depurat, clar, oral.

“L’endemà al matí, puja a l’autobús i s’asseu al meu costat, com de costum. Amb el braç esquerre, porta la seva petita, fa lliscar la mà dreta en la meva. No pregunto. Viatgem així fins a la fàbrica.
Fa bo. A migdia, dinem, després passegem pel parc. No hi ha ningú a la vora, no parlem. Davant nostre, l’edifici monstruós de la fàbrica. Més lluny, un paisatge magnífic com només es troben als prospectes turístics.
Poso la mà sobre la de la Line. Ella no l’enretira. En veu baixa, recito un dels poemes que li he escrit, en la nostra llengua materna.
-De qui és?
-És meu.
-Crec que potser sí que tens talent, Sandor.
Hem de tornar a la feina. Les nostres mans se separen. I penso que no podré viure més sense la mà de la Line dins la meva.
Com retenir-la?”

Aquest volum de cent trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’ha sabut greu acabar però que m’han animat a llegir-ne d’altres de la seva autora”.