La campana de vidre. Sylvia Plath. Edicions Proa. 1999.

Novel·la autobiogràfica sobre els anys universitaris d’aquesta poeta nord-americana i els seus primers internaments en centres psiquiàtrics. Una mena de testament vital, doncs va publicar, aquesta única novel·la que se li coneix, poc abans de decidir plegar de viure als trenta-un anys d’edat.
Un llibre impecablement ben escrit d’una gran narradora coneguda sobretot pels seus versos -Montserrat Abelló va traduïr el recull Sóc vertical- però que també té publicats els seus dietaris -que algun dia m’agradarà llegir i després comentar en aquest racó de món-.

“La doctora Nolan m’havia dit, amb tota franquesa, que molta gent em tractaria amb mà enguantada, i que fins m’evitarien, com si fos una leprosa amb campaneta i tot. La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther -m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni.
Un mal somni. Ho recordava tot.
Recordava els cadàvers i la Doreen i la història de la figuera i el diamant d’en Marco i el mariner de la Commonwealth Avenue i la infermera estràbica del doctor Gordon i els termòmetres trencats i el negre amb les seves dues menes de mongetes i els set quilos que m’havia engreixat amb la insulina i la roca que sortia entre el mar i el cel com una calavera grisa.
Potser l’oblit, com una mena de neu, ho adormiria i cobriria tot.
Però era part de mi, era el meu paisatge”.

Aquest llibre de dues-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “novel·les que ens han agradat molt i hem sentit la necessitat de compartir-les”.