23 de març de 2009

La campana de vidre. Sylvia Plath. Edicions Proa. 1999.


Novel·la autobiogràfica sobre els anys universitaris d’aquesta poeta nord-americana i els seus primers internaments en centres psiquiàtrics. Una mena de testament vital, doncs va publicar, aquesta única novel·la que se li coneix, poc abans de decidir plegar de viure als trenta-un anys d’edat.
Un llibre impecablement ben escrit d’una gran narradora coneguda sobretot pels seus versos -Montserrat Abelló va traduïr el recull Sóc vertical- però que també té publicats els seus dietaris -que algun dia m’agradarà llegir i després comentar en aquest racó de món-.

“La doctora Nolan m’havia dit, amb tota franquesa, que molta gent em tractaria amb mà enguantada, i que fins m’evitarien, com si fos una leprosa amb campaneta i tot. La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther -m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni.
Un mal somni. Ho recordava tot.
Recordava els cadàvers i la Doreen i la història de la figuera i el diamant d’en Marco i el mariner de la Commonwealth Avenue i la infermera estràbica del doctor Gordon i els termòmetres trencats i el negre amb les seves dues menes de mongetes i els set quilos que m’havia engreixat amb la insulina i la roca que sortia entre el mar i el cel com una calavera grisa.
Potser l’oblit, com una mena de neu, ho adormiria i cobriria tot.
Però era part de mi, era el meu paisatge”.

Aquest llibre de dues-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “novel·les que ens han agradat molt i hem sentit la necessitat de compartir-les”.

Etiquetes de comentaris:

13 que prenen la paraula links to this post

13 Comments:

Blogger Mireia said...

Fa bona pinta, però ahir a la nit comptava els que tinc pendents (entre els que he comprat "motu propi" i els recomanats aquí, al blog de l'Espolsada, al Kweialan, Al llegeixe o què etc) i me'n van sortir 12 !!!!
Buuuuf!

estic preparant un post de VIDA PRIVADA d'en J M de Sgarra, l'has llegit?

23 de març, 2009 13:45  
Blogger anna said...

gràcies per recordar-me-la!
si, és d'aquelles que he tingut la necessitat de compartir

23 de març, 2009 13:56  
Blogger ferran said...

És bona, malgrat decideix interrompre la seva carrera literaria, a la meva edat! no puc entendre el suicidi. Vosaltres l'enteneu?

23 de març, 2009 14:08  
Blogger kweilan said...

Fa poc que l'he llegida. M'ha agradat molt encara que hi ha moments de la novel.la que he tingut de parar una estona perquè comunica molt bé la inquietud de viure, el desencís, el desarrelament emocional i se'm feia difícil llegir-ho d'una seguida...Coincideixo amb tu en què és una novel.la absolutament recomanable

23 de març, 2009 14:46  
Blogger Sadurní Vergés said...

Com ha passat amb altres escriptors que han tingut una vida i una mort tràgiques, la Sylvia Plath "personatge" ha acabat passant per davant de la Sylvia Plath "escriptora". Com a poetessa penso que és interessant, avantguardista, però reconec que prefereixo els versos del seu gran amor, el també poeta Ted Hughes.

Salutacions,
S.

23 de març, 2009 17:05  
Blogger digue'm ariadna said...

... Vaig llegint la seva Poesia completa recollida a Bartleby Editores, on, a cada poema, la bellesa i la força de les seves paraules van molt més enllà del reflex que podria dibuixar-se en aquesta campana de vidre, arribant a perdre's en l'aiguabarreig iridescent dels jocs de llum en aquesta superfície...

23 de març, 2009 20:06  
Anonymous Anònim said...

Hola,
A mi m'agrada molt Sylvia Plath, i eixe llibre el llegí quan ja havia tastat (i m'havia capficat) en la seua poesia. Explica a la novel·la autobiogràfica la seua dificultat per viure, però també té trossos molt divertits. Comprí els seus diaris, i comencí a llegir-los, tenint la sensació que estava entrant en la intimitat d'una persona que d'alguna manera me l'estimava. Al cap d'un temps els abandoní, els llegia amb desgana, recorde vagament que fou pel to. No eren literatura, eren el dia a dia d'una xica (fins on arribí) descontenta i depressiva. Com que no volia ni tindre-los, els doní a un amic. Quan els lliges, m'interessarà veure quina opinió tens, i si és positiva, tal volta els reprenga.
Adéu
Crec que t'enllace al meu blog..
maria (sóc aquella que et preguntà sobre quina era la plaça on estigueren els editors valencians al 2005, en el dia de Sant Jordi).

24 de març, 2009 18:55  
Blogger Mireia said...

Hola, Biel. En la primera ressenya d'EL RACÓ DE LA SOLSIDA hi ha un petit homenatge per a tu. Ja t'hi passaràs quan puguis.

25 de març, 2009 09:35  
OpenID viuillegeix said...

Suposo que és de les novel·les que has d'agafar aire abans de posar-t'hi, una autobiografia d'una dona amb una personalitat tan complexa no deu ser fàcil ni evident

queda fitxada al sac de bones recomanacions ... gràcies per compartir-les.

25 de març, 2009 15:51  
Anonymous Boro said...

autora de qui encar no he llegit res. Queda apuntada la recomanació.

26 de març, 2009 11:35  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Mireia, sí, he llegit VIDA PRIVADA, una novel·la inacabada fantàstica.

Gràcies a tu, Anna.

Hola Ferran, si costa entendre la mort encara costa més entendre el suïcidi.

Hola Kweilan, jo no vaig haver de parar. I sí, s'explica perfectament.

Hola Sadurní, jo en canvi conec poc Ted Hughes.

Hola Ariadna, els teus comentaris semblen poemes!

Hola Maria, et recordo! Algun dia llegiré els dietaris que comentes i us diré què em sembla.

Hola Mireia, ja ho he vist. Gràcies!

Gràcies a tu, Viuillegeix. Un llibre l'acabes de llegir quan el comparteixes.

Hola Boro, si algun dia la llegeixes ja ens diràs el què.

26 de març, 2009 12:23  
Blogger bajoqueta said...

Un llibre que jo també recomano :)

05 de maig, 2009 13:26  
Blogger Biel Barnils said...

Gràcies per dir-hi la teva, Bajoqueta.

05 de maig, 2009 19:17  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home