Viatges i flors. Mercè Rodoreda. Edicions 62. 2007.

Aplec de narracions poètiques plenes a vessar d’humor, escrites amb una adjectivació precisa i una depurada simplicitat. Consta de dues parts, Viatges a uns quants pobles, on presenta tot de llocs imaginaris, desbordants, i Flors de debò, que descriu flors impossibles, divertidíssimes, bèsties.
Deixeu-vos de bledes com la Colometa i de miralls mil trencats; si ens estranyava que aquest fos l’únic llibre que l’autora hauria salvat d’un incendi, ara ja no ens estranya pas. Gens.

“FLOR FANTASMA

Ni la seda ni la randa, ni els fils de la lluna boja, ni el miralleig del sol a l’aigua, ni el pètal més delicat de la flor del presseguer, no poden comparar-se a la finor d’aquesta flor que només surt quan toquen les dotze de la nit, l’última nit de l’any. Apareix al mig d’un prat quan l’herba dorm gelada. És una flor de pols i de boira, de color de mel i de color d’ungla. A cada campanada saluda: els quatre punts cardinals, la terra, l’any que fuig i l’any que s’espera a la porta, la flor que era ella mateixa abans de morir per sempre, totes les altres flors que no la coneixen, la formiga que dorm, l’ocell que no es veu, l’aire que la va dur, i una darrera vegada ningú per fer la dotzena de frare. I s’enterra altre cop. Es ben abriga amb fulles podrides i pedretes i abans de colgar-se per tot un any, diu: tururut. Que és la seva manera de renegar.”

Aquest volum de cent vint-i-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que desperten i milloren tots els sentits i que no sabem si apilar amb poesia o narrativa, suposant-que-sigui-decent-separar-una-cosa-de-l’altre”.