L’home manuscrit. Manuel Baixauli. Proa. 2008.

Metaliteratura, collage de narracions i dietaris reescrits, llibre de llibres sobre la dèria per l’escriptura i el dietari com a font inesgotable de pràctica literària.
La novel·la, d’estructura complexa, m’ha resultat interessant i demana més d’una lectura. Durant la primera m’ha recordat molt la d’Italo Calvino, Se una notte d’inverno un viaggiatore, en el bon sentit de la paraula.

“Visc sol, lliure de compromisos. Ningú no em limita, no limite ningú. No sempre faig el que vull, però mai no faig el que no vull. La meua concupiscència s’alimenta d’eventualitats, d’imaginació, de records. No estic sotmès als perills dels casats, amb criatures al llom, amb una ocupació prestigiosa!, amb respectabilitat!, amb un nom!... No sóc director de res, no sóc president d’escala, no sóc membre d’honor de cap confraria ni participe en cap cenacle. No tragine aquesta ferralla. No obstant això, hi ha sempre el risc de la química, i d’esdevenir titella de l’instint. No fuig, però, de les dones.
De fugir, n’he tingut ganes sovint, i no parle ara de dones, ni de fugides d’infantesa, amb l’alè de llauros colèrics al bescoll. Fugir de pressions ambientals, vull dir, psicològiques, sociològiques, morals, polítiques... Passada la Tercera Intervenció, pocs anys després, vaig viure un temps d’angoixa local. M’asfixiava l’aire corromput del meu poble, el menyspreu permanent a la intel·ligència i a la cultura, la barbàrie normalitzada, la destrucció sistemàtica de patrimoni, la vulgaritat com a prestigi, el parlar a crits, els gargalls llançats al bell mig de la vorera... Tot això havia existit abans, però fou aleshores que en vaig percebre la monstruositat. Volia fugir. On? A la civilització. Acabats els estudis de l’institut, havia començat Filologia a València, i ho havia deixat córrer a mitjan curs convençut que perdia el temps, aprendria millor, i més ràpid, pel meu compte. Treballí en diversos oficis; alguns tenien a veure, tangencialment, amb la literatura, d’altres no. Saltava d’un lloc a un altre com si tot cremara; l’entorn se’m feia massís, irrespirable.”

Aquest volum de dues-centes nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per rellegir que han estat MOLT comentats a la catosfera literària”.