10 d’abril de 2008

L’últim patriarca. Najat El Hachmi. Editorial Planeta. 2008.


Aquesta és una novel·la valenta. Valenta per les coses que s’hi diuen i pels temes que s’hi tracten. Valenta perquè descriu una dura realitat com és la de viure amb un monstre. Monstre que resulta ser el pare.
L’autora lliga molt bé tots els diàlegs amb la narració, no li calen ni punts i a part ni guionets, ni cometes ni lletres cursives. Tot flueix i vessa professionalitat.

“Escrivia molt en aquelles planes que m’havia regalat la mestra que era amiga i que no vaig veure durant anys, hi escrivia cent vegades em vull morir, em vull morir, em vull morir... però no era cert. Sort en vaig tenir, de Mirall trencat, de l’Adriana al laberint grotesc, de les memòries del Tísner, de Faulkner, de Goethe, de totes aquelles lectures que passaven per les meves mans. Que el diccionari ja se m’acabava i jo havia de créixer del tot, però em resistia i pensava que tot era una frase, que aquella obsessió que tenia per mi aviat li passaria.”

Aquest volum de tres-centes trenta-dues pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “llibres-de-l’amaziga-i-catalana-que-recitarà-poesies-aquest-divendres-a-la-jazz-cava-de-Vic”.

Etiquetes de comentaris:

17 que prenen la paraula links to this post

17 Comments:

Blogger miq said...

Gràcies un cop més per la recomanació.

10 d’abril, 2008 15:57  
Blogger Biel Barnils said...

A tu pels teus comentaris.

Salut!

10 d’abril, 2008 19:47  
Blogger L'Espolsada llibres said...

Un bon llibre sí senyor, amb una història àgil de llegir però carregada de contingut.
Una violència gratuïta que fa fredar, però que està a l'ordre del dia. Una nena que intenta viure entre dos mons i no li és fàcil.
Una autora a qui ha tocat viure molt ràpid i això es veu reflectit en la força dels personatges.

12 d’abril, 2008 10:13  
Blogger Biel Barnils said...

I jo hi afegiria, al bon resum que has fet, els finals de molts capítols, amb el diccionari com a protagonsita.

13 d’abril, 2008 13:35  
Blogger Núria said...

Dubtava de si comprar-lo o no, amb la recomanació que en fas, ara no tinc cap dubte que el compraré per Sant Jordi. Moltes gràcies!

13 d’abril, 2008 22:27  
Blogger Biel Barnils said...

Ja ens diràs què t'ha semblat, Núria.

14 d’abril, 2008 10:49  
Anonymous Boro said...

Me'l van regalar fa poc, però la llista de pendents és immensa!!!!

14 d’abril, 2008 15:05  
Blogger Biel Barnils said...

Sempre és la llista més llarga, Boro.
Salutacions!

15 d’abril, 2008 13:25  
Anonymous Anònim said...

M'has fet venir ganes de llegir-lo, crec que el demanaré al drac!
Aina

15 d’abril, 2008 14:10  
Blogger Biel Barnils said...

Doncs aviam si te'l porta el drac, Aina.

15 d’abril, 2008 15:31  
Blogger membrillu said...

Ostres que bé, m'has convençut de comprar-lo :-)

16 d’abril, 2008 15:49  
Blogger Biel Barnils said...

Codonyat, a mi no em facis mai cas, eh?

18 d’abril, 2008 16:03  
Anonymous Anònim said...

És un bon llibre, una molt bona novela. Dit això, també em sembla que ens pot despistar una mica. I per tant m'explico. La personalitat desballestada del pare i l'esforç de la filla per no sortir-ne al seu torn també ferida, obra al meu entendre interrogants preocupants de diferent naturalesa. En l'àmbit col·lectiu i cívic hi ha el perill que considerem els excessos paterns com propis d'una cultura musulmana, marroquí, i per tant allunyada a la nostra. El llibre en aquest sentit ajuda a pensar que nosaltres, en la cultura catalana, no tenim problemes d'aquesta classe, i us puc assegurar que és una percepció totalment errònia. Jo he viscut multitud de cassos que estan més aprop del patriarcat que retrata el llibre que no pas del que voldríem. No sembla que l'autora ho tingui present, no troba solidaritat per situacions similars i superades sense la venjança final. I respecte aquesta sortida que ens planteja la novel·la, em pregunto sobre si justament aquest final no ens mostra que els desequilibris paterns han acabat també afectant l'ànima valenta de la noia.
Comprenc el final, que no pot ser tampoc un final, el comprenc tan si és real, molta part de la novel·la sembla ben bé una biografia per la veracitat i credibilitat que desprèn, com si és un artifici per sobtar el lector. Però en un pla més pragmàtic, d'influència social, les relacions consanguínies com la plantejada per objectius venjatius, em semblen malaltisses, que no poden portar justament vers la superació del patriarcat, ans al contrari poden desencadenar, en la realitat, un espiral de violències que són un dels punts que justifiquen el patriarcat que cal superar. En aquest punt és on trobo que el llibre no és "el llibre" sobre el tema, sinó un llibre, probablement important, sobre una qüestió que afecta a tota la societat del segle XXI. Aquest tema es pot resoldre en una segona novel·la on s'expliquin les reaccions dels germans petits per exemple. En fi molt interessant i que ens ha de fer reflexionar i per tant com a primer pas hem d'evitar el caure en el cofoïsme catalanesc de que mira que bé que estem, perquè no n'estem tant.

24 d’abril, 2008 10:13  
Anonymous Anònim said...

El comentari anterior, d'autor Anònim, és Anònim perquè no m'en surto de publicar el meu nom a la xarxa: A.M.G. i el meu correu electrònic gabarroferrer@hotmail.com
Disculpeu doncs.

24 d’abril, 2008 10:17  
Blogger Biel Barnils said...

Hola A.M.G., benvingut a la conversa. Hi dius moltes coses i prou interessants. Ara deixo anar la meva: la nostra cultura mata cada setmana, si no cada dia, massa dones per culpa de l'anomenada violència de gènere, no em sembla doncs que siguem exemple de res ni que poguem donar lliçons a ningú. I tampoc em sembla que la Najat ho digui que la cultura catalana estigui lliure de culpa. Ella es limita a exposar el seu cas, el de la cultura que ha conegut a casa, amb, suposo, una mica de biografia i una mica d'imaginació. I la veritat és que m'importa poc si és veritat o no el que explica; a mi m'interessa només el llibre i no la seva vida privada.
Pel què fa al final, que gairebé has desvetllat, m'ha recordat molt Mercè Rodoreda.
La novel·la, però, comença i es va desenvolupant molt bé, però no es pot dir el mateix del desenllaç i el final.

24 d’abril, 2008 15:32  
Anonymous Anònim said...

L'Anònim A.M.G. diu:

Com que segurament no tinc prou formació en "teoria literària" és per a mi una veritat intuïtiva (veritat doncs de poc valor de canvi però de força valor d'ús) el que dius: el final i el desenllaç de la novel·la no està a l'alçada del començament i del desenvolupament. I la mirada se m'en va cap els germans de la protagonista, especialment perquè en el dit començament i desenvolupament, els actors secundaris, els familiars del patriarca, hi tenen un notable paper i per això diria que hi ha un desequilibri amb el desenllaç i el final. Penso que el problema és que el focus de la novel·la es va concentrant a mesura que avança en la relació pare-filla, però no per aixó guanya profunditat i detall suficient. El marit per exemple queda molt difuminat, gaire bé una ombra, quan hauria de ser una font també conflictiva. Però per suplir aquest excessiu aprimament del relat, a part d'un possible problema de ritme en les pàgines finals, les de després de dir que si fos una novel·la rosa es podria acabar allà, la mirada intuïtiva se'm gira buscant els germans, perquè estic segur que el patriarca els usaria en el seu paper i els altres es revoltarien al seu torn perquè vivim una realitat diferent, i a més els adolescents avui per sort o desgràcia passen molt i molt de tot, especialment de tot allò que porta compromís amb la família. No sé, al final vaig quedar amb un cert desassossec, una inquietud que reconec que he traslladat a l'autora, doncs sota la seva aparença ferma, l'endevino després de la lectura de la seva "novel·la teràpia", molt fràgil. La nostre societat està força boja, però no és la més boja de les que es viuen.

25 d’abril, 2008 12:13  
Blogger Biel Barnils said...

A.M.G., no cal tenir formació en teoria literària per deixar-me comentaris, només cal que t'agradi llegir i que siguis educat. Acompleixes les dues premises!
A mi també em sembla un llibre-teràpia per a l'autora tot i que tots els llibres ho són una mica de llibres-teràpies pels que l'han escrit. I per alguns dels que el llegeixen.

25 d’abril, 2008 15:48  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home