31 març, 2008

W. H. Auden. 1929.

I

It was Easter as I walked in the public gardens
Hearing the frogs exhaling from the pond,
Watching traffic of magnificent cloud
Moving without anxiety on open sky–
Season when lovers and writers find
An altering speech for altering things,
An emphasis on new names, on the arm
A fresh hand with fresh power.
But thinking so I came at once
Where solitary man sad weeping on a bench,
Hanging his head down, with his mouth distorted
Helpless and ugly as an embryo chicken.

So I remember all of those whose death
Is necessary condition of the season’s setting forth,
Who sorry in this time look only back
To Christmas intimacy, a winter dialogue
Fading in silence, leaving them in tears.
And recent particulars come to mind:
The death by cancer of a once hated master,
A friend’s analysis of his own failure,
Listened to at intervals throughout the winter
At different ours and in different rooms.
But always with success of others for comparison,
The happiness, for instance, of my friend Kurt Groote,
Absence of fear in Gerhart Meyer
From the sea, the truly strong man.

A bus ran home then, on the public ground
Lay fallen bicycles like huddled corpses:
No chattering valves of laugther emphasised
Nor the swept gown ends of a gesture stirred
The sessile hush; until a sudden shower
Fell willing into grass and closed the day,
Making choice seem a necessary error.


Traducció de Josep Marco

Era Pasqua i jo anava pels jardins públics
sentint les granotes exhalar dins l’estany,
sotjant el trànsit de magnífic núvol
movent-se sens neguit pel cel obert:
estació en què amants i escriptors troben
una parla que muda per coses que muden,
un èmfasi en noms nous, damunt del braç
una mà nova amb nou poder.
Però pensant això vinguí a topar-me
un home solitari que plorava en un banc,
amb el cap cot, la boca torta,
indefens i lleig com embrió de pollastre.

Així recorde tots aquells que han de morir
perquè l’estació es pose en marxa,
que ara afligits només enyoren
el caliu de Nadal, un diàleg d’hivern
que esvaint-se en silenci els deixa plorant.
I certs detalls recents vénen a esment:
la mort de càncer d’un mestre abans odiat,
un amic que analitza el seu propi fracàs,
escoltat a intervals tot al llarg de l’hivern
a diferents hores i en cambres diferents.
Mes sempre amb el contrast de l’èxit d’altres,
la joia, per exemple, del meu amic Kurt Groote,
manca de por d’en Gerhart Meyer
del mar, l’home verament fort.

Un òmnibus llavors tornava a casa, al parc
jeien les bicicletes com acimats cadàvers:
cap vàlvula del riure xisclant no emfasitzava
ni cap gest no trencava, amb el frec del vestit,
la sèssil calma; fins que un xàfec sobtat
caigué de grat dins l’herba i clogué el dia,
fent que elegir semblés un error necessari.

Etiquetes de comentaris:

8 que prenen la paraula links to this post

8 Comments:

Blogger digue'm ariadna said...

... Auden veia en la poesia un diàleg íntim on el poeta escrivia parauels que el lector responia... Parlant de preguntes i respostes: "... ... ..., ... .

... ... ... ...!" ¿?...
=:)

03 abril, 2008 09:17  
Blogger Biel Barnils said...

Conec poc Auden però tot el que li he llegit m'ha agradat força.
Aquesta poesia l'he caçada al número 76 de la GRAN revista de poesia "reduccions".

03 abril, 2008 14:21  
Blogger Flaneuse said...

biel, m'han dit que t'has fet llibreter! Crec que res podria escaure't tan ara :) T'imagino molt feliç, a veure si ens veiem aviat. Un petó!

03 abril, 2008 19:20  
Blogger Biel Barnils said...

Benretrobada Flaneuse, sí, he canviat de comarca, d'ofici i de companyes de feina ;)

04 abril, 2008 01:19  
Blogger arlequí said...

Hola. Si passes pel meu bloc, veuràs que t'he passat un mem.

Salutacions cordials.

05 abril, 2008 20:09  
Blogger Berenguer said...

Buff, Biel, aquest poema és la primavera mateixa. Una barreja de sensacions i sensibilitats que xoquen. Des dels nostàlgics de l'abric fins als delerosos de llum.
M'ha agradat molt. No coneixia aquest autor.

Una abraçada

07 abril, 2008 23:03  
Blogger Mina said...

Preciós el poema.

Pixo fora de test, ja ho sé, però no puc estar-me de recomanar un llibre sensacional que ara em llegeixo, 'Les benignes', d'en Jonathan Litell. És un dels més impactants que he llegit últimament. No l'he acabat encara, però ja sé que serà dels que no oblidaré.

08 abril, 2008 22:21  
Blogger Biel Barnils said...

Gràcies Arlequí.
Hola Berenguer, encantat d'haver-te'l presentat. Potser a partir d'ara aquest poeta se't fa imprescindible.
Hola Mina, no conec el llibre però està molt bé que ens ho dexpliquis.

08 abril, 2008 23:04  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home