W. H. Auden. 1929.

I

It was Easter as I walked in the public gardens
Hearing the frogs exhaling from the pond,
Watching traffic of magnificent cloud
Moving without anxiety on open sky–
Season when lovers and writers find
An altering speech for altering things,
An emphasis on new names, on the arm
A fresh hand with fresh power.
But thinking so I came at once
Where solitary man sad weeping on a bench,
Hanging his head down, with his mouth distorted
Helpless and ugly as an embryo chicken.

So I remember all of those whose death
Is necessary condition of the season’s setting forth,
Who sorry in this time look only back
To Christmas intimacy, a winter dialogue
Fading in silence, leaving them in tears.
And recent particulars come to mind:
The death by cancer of a once hated master,
A friend’s analysis of his own failure,
Listened to at intervals throughout the winter
At different ours and in different rooms.
But always with success of others for comparison,
The happiness, for instance, of my friend Kurt Groote,
Absence of fear in Gerhart Meyer
From the sea, the truly strong man.

A bus ran home then, on the public ground
Lay fallen bicycles like huddled corpses:
No chattering valves of laugther emphasised
Nor the swept gown ends of a gesture stirred
The sessile hush; until a sudden shower
Fell willing into grass and closed the day,
Making choice seem a necessary error.


Traducció de Josep Marco

Era Pasqua i jo anava pels jardins públics
sentint les granotes exhalar dins l’estany,
sotjant el trànsit de magnífic núvol
movent-se sens neguit pel cel obert:
estació en què amants i escriptors troben
una parla que muda per coses que muden,
un èmfasi en noms nous, damunt del braç
una mà nova amb nou poder.
Però pensant això vinguí a topar-me
un home solitari que plorava en un banc,
amb el cap cot, la boca torta,
indefens i lleig com embrió de pollastre.

Així recorde tots aquells que han de morir
perquè l’estació es pose en marxa,
que ara afligits només enyoren
el caliu de Nadal, un diàleg d’hivern
que esvaint-se en silenci els deixa plorant.
I certs detalls recents vénen a esment:
la mort de càncer d’un mestre abans odiat,
un amic que analitza el seu propi fracàs,
escoltat a intervals tot al llarg de l’hivern
a diferents hores i en cambres diferents.
Mes sempre amb el contrast de l’èxit d’altres,
la joia, per exemple, del meu amic Kurt Groote,
manca de por d’en Gerhart Meyer
del mar, l’home verament fort.

Un òmnibus llavors tornava a casa, al parc
jeien les bicicletes com acimats cadàvers:
cap vàlvula del riure xisclant no emfasitzava
ni cap gest no trencava, amb el frec del vestit,
la sèssil calma; fins que un xàfec sobtat
caigué de grat dins l’herba i clogué el dia,
fent que elegir semblés un error necessari.