Memòries! 1974-1989 · Dels 15 als 30 anys. Londres-Barcelona. Matthew Tree. Columna Edicions. 2004.

Memòries sinceres i directes, escrites, bé ho sembla, a raig i d’una manera clara i planera. És d’agrair en un gènere on abunda tant l’autobombo i les mentides ben disfressades. El Matthew Tree hi parla de les nòvies, de la neurosi obsessiva que patí, de l’anarquisme, de les cases ocupades, de la ginebra, de les platges del Maresme.
Amb la publicació d’aquest llibre és com si l’autor, alliberat dels dimonis del passat, cridés ben alt i fort, he estat així i aixà! I què?

“Abans de conèixer els anarquistes, tu –el subjecte d’aquestes memòries- vivies al teu taüt il·luminat de Brixton, envoltat de trotskistes, però ja no hi creies gens, en la seva forma peculiar d’estudis bíblics, en la seva revolució feta a base de taules rodones i vendes de diaris; tu ja havies llegit alguna cosa sobre l’anarquisme i havia estat com estar d’acord amb tu mateix; en comparació amb l’anarquisme, el trotskisme i el comunisme en general, i no parlem del laborisme, semblaven més aviat material per a discussions abstractes mentre que els anarquistes semblaven ser persones ben pràctiques, que sabien identificar on era el mal fonamental, com un bon metge de capçalera: les jerarquies, sí, les jerarquies, és gràcies a les jerarquies que vivim en un món on pots mirar com la gent mor de fam al televisor i a la vegada no fer res, com si el televisor fos una peixera, com si fossis un aristòcrata del segle XVIII, viatjant en el teu carruatge (xerrant de l’amor i de les modes) al llarg d’unes carreteres on a les cunetes la gent rodola en el fang escopit de les teves rodes. Du pain, m’sieur! Tu, que ja no podies pertànyer a cap jerarquia en part perquè no volies i en part perquè oficalment et mancava un bull, ja havies començat a nedar en les aigües acollidores de l’anarquisme, et senties com es deu sentir una tortuga que s’arrossega cap al mar, així et vas arrossegar un dia cap a la llibreria anarquista Railton Road i et vas presentar a la gent d’allà i vas preguntar si podies donar-los un cop de mà. Al cap de cop, et van convidar a viure en una casa ocupada, en una habitació gran a la planta baixa, amb un terra de fòrmica i unes parets que vas pintar de color blanc abans de clavar-hi quatre claus per penjar-hi la roba. Era l’any 1983. En tenies vint-i-tres”.

Aquest llibre de cent trenta-quatre pàgines quedarà amorrat per sempre més al piló de “llibres de memòries”.