22 d’octubre de 2007

Memòries! 1974-1989 · Dels 15 als 30 anys. Londres-Barcelona. Matthew Tree. Columna Edicions. 2004.


Memòries sinceres i directes, escrites, bé ho sembla, a raig i d’una manera clara i planera. És d’agrair en un gènere on abunda tant l’autobombo i les mentides ben disfressades. El Matthew Tree hi parla de les nòvies, de la neurosi obsessiva que patí, de l’anarquisme, de les cases ocupades, de la ginebra, de les platges del Maresme.
Amb la publicació d’aquest llibre és com si l’autor, alliberat dels dimonis del passat, cridés ben alt i fort, he estat així i aixà! I què?

“Abans de conèixer els anarquistes, tu –el subjecte d’aquestes memòries- vivies al teu taüt il·luminat de Brixton, envoltat de trotskistes, però ja no hi creies gens, en la seva forma peculiar d’estudis bíblics, en la seva revolució feta a base de taules rodones i vendes de diaris; tu ja havies llegit alguna cosa sobre l’anarquisme i havia estat com estar d’acord amb tu mateix; en comparació amb l’anarquisme, el trotskisme i el comunisme en general, i no parlem del laborisme, semblaven més aviat material per a discussions abstractes mentre que els anarquistes semblaven ser persones ben pràctiques, que sabien identificar on era el mal fonamental, com un bon metge de capçalera: les jerarquies, sí, les jerarquies, és gràcies a les jerarquies que vivim en un món on pots mirar com la gent mor de fam al televisor i a la vegada no fer res, com si el televisor fos una peixera, com si fossis un aristòcrata del segle XVIII, viatjant en el teu carruatge (xerrant de l’amor i de les modes) al llarg d’unes carreteres on a les cunetes la gent rodola en el fang escopit de les teves rodes. Du pain, m’sieur! Tu, que ja no podies pertànyer a cap jerarquia en part perquè no volies i en part perquè oficalment et mancava un bull, ja havies començat a nedar en les aigües acollidores de l’anarquisme, et senties com es deu sentir una tortuga que s’arrossega cap al mar, així et vas arrossegar un dia cap a la llibreria anarquista Railton Road i et vas presentar a la gent d’allà i vas preguntar si podies donar-los un cop de mà. Al cap de cop, et van convidar a viure en una casa ocupada, en una habitació gran a la planta baixa, amb un terra de fòrmica i unes parets que vas pintar de color blanc abans de clavar-hi quatre claus per penjar-hi la roba. Era l’any 1983. En tenies vint-i-tres”.

Aquest llibre de cent trenta-quatre pàgines quedarà amorrat per sempre més al piló de “llibres de memòries”.

Etiquetes de comentaris:

8 que prenen la paraula links to this post

8 Comments:

Blogger Jordi Gonzalez said...

Benvolguda amic.
Saps que és un meme?
Es un missatge que passa de bloc en bloc animant a la gent a obrir un bloc o quelcom així. Desde No em diguis que és un somni li van passar a Camí incierto i d'ella a mi. Us he dedicat el meu meme a la meva adreça personal de contaboy.blogspot.com i et passo un dels tres testimonis.
Per cert, jo vaig comentar El falcó maltès. Em deus un comentari sobre novela negra ;)

24 d’octubre, 2007 20:12  
Blogger Biel Barnils said...

Sí, ho recordo, et dec una lleixa de "Novel·la negra" que bàsicament serà de la col·lecció "La Cua de Palla" -en tinc a desenes!-. Però encara trigaré unes setmanes. O uns mesos, doncs hi ha una llarga llista d'espera.
I del Matthew Tree què en penses? L'has llegit?

25 d’octubre, 2007 12:10  
Blogger Jordi Gonzalez said...

En Matthew Tree l'he escolta i l'he vist però mai l'he llegit.
Em va cridar l'atenció el fet que un profesor prohibís la lectura a classe del seu últim llibre a la seva pròpia filla i això em va animar a incloure'l en la meva atapeïda llista.

25 d’octubre, 2007 13:15  
Blogger Biel Barnils said...

No la sabia aquesta! Van prohibir la lectura d'un llibre del Matthew Tree a una nena? És increïble...

25 d’octubre, 2007 13:30  
Blogger Aljube said...

Jo el vaig llegir ja fa un parell d'anys, aquest llibre, i em va agradar moltíssim. Està escrit d'una manera molt col·loquial, sí, i és molt emotiva la seva història... Se'm va fer estrany que essent famós com era fos tant sincer a l'hora d'escriure la seva història. Bravo!

25 d’octubre, 2007 23:59  
Blogger Biel Barnils said...

La veritat i la sinceritat absolutes no existeixen, però en aquest llibre el Matthew s'hi acosta, hi tendeix. Sembla un llibre escrit per una necessitat irreprimible d'explicar el seu passat i en conseqüència entendre el seu present.

26 d’octubre, 2007 10:56  
Blogger jomateixa said...

He llegit "La Puta feina" den Matthew i no impacta massa, a veure si aquest es millor.

26 d’octubre, 2007 12:00  
Blogger Biel Barnils said...

Jo només conec el llibre que comento aquesta setmana. No et va agradar La puta feina?

26 d’octubre, 2007 12:09  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home