9 de juliol del 2007

Incerta glòria. Joan Sales. Club Editor. 1999.


Novel·la de referència sobre la guerra civil que explica a tres veus vivències entre l’hivern del 1936 i la primavera del 1938. Ha tingut diverses versions i s’ha editat onze vegades, l’última el passat mes d’abril.
La primera i la segona part del llibre, a través del gènere epistolar, narren el dia a dia al front d’Aragó. Són les cartes entre els germans Lluís i Ramon Brocà i entre la Trini Milmany i el Juli Soleràs. La tercera i quarta part –El vent de la nit- són les memòries del capellà Cruells que des de la postguerra rememora temps passats.
Si ens atrapa de seguida l’estil de l’autor també ho fa el personatge del Juli Soleràs, un dels més complexes, inquietants i complets de la nostra literatura.

“Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari; però un s’arrapa al record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa, com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món. Jo no sóc més que un supervivent, un fantasma; no visc més que de records”.

Aquest volum de cinc-centes cinquanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir a Alcanar d’una tirada”.

Etiquetes de comentaris:

21 que prenen la paraula

21 Comments:

Anonymous Anònim said...

Hola, esprés d'haver descobert el m serra gràcies al blog, ara que tinc vacances, m'hi posaré amb aquesta recomanació. molts petons des dl País Valencià.

PD: i vosaltres, habitants del principat, no oblideu que hi ha escriptors valencians magnífics, així que , ànim i a llegir-los!!

10 de juliol, 2007 16:08  
Anonymous Anònim said...

francesca, ara que et trobe per ací, moltes gràcies per la teua última recomnaació (Les urpes del llop), ha estat una de les millors novel·les que he llegit. A vore si t'animes i vens a benicàssim i fem una paelleta, em van robar el mòbil i he perdut el teu número. Salutacions.

10 de juliol, 2007 17:54  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Hola Francesca i Boro, sempre us llegeixo seguits! Si llegiu "Incerta glòria" ja m'explicareu què us ha semblat.
Jo també la vaig llegir un estiu, encara hi ha sorra entre les seves pàgines.
"Les urpes del llop" està amorrat al piló de "llibres per llegir", aviam si algun dia el comento ací.
Fins aviat!

11 de juliol, 2007 08:39  
Anonymous Anònim said...

Hola, Biel, com que dilluns vinent és l'aniversari de la meua germana, he decidit gastar el vell truquet de regalar-li "Incerta glòria" i després demanar-li que me'l deixe. Així que ja et comentaré (me'n refie molt del teu criteri, espere que a tu també et puga convéncer el meu si llegeixes les "Urpes del llop". però ja se sap, la literatura és tan personal...)
Ara estic amb Pa Negre, del Teixidor.
Una abraçada des de Benicàssim!!

11 de juliol, 2007 12:26  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

L'última edició és de l'abril del 2007, té la tapa groga.
És un truc que tots fem servir això de regalar llibres perquè després ens els deixin...
Jo "Pa negre" el vaig abandonar. Se'm va fer pesat, devia ser el moment perquè no era un mal llibre.
Una abraçada des de Barcelona!

11 de juliol, 2007 12:36  
Blogger Francesc Puigcarbó said...

curiosament, vaig començar allegir en català als 35 anys per Incerta Gloria, i ja no ho he deixat. Una gran, extraòrdinaria i honesta Novel·la.

11 de juliol, 2007 19:29  
Blogger El veí de dalt said...

Una novel.la d'aquelles que no oblides. Contundent.

11 de juliol, 2007 23:46  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Francesc, hi ha diverses generacions de catalans que heu hagut d'aprendre el català pel vostre compte. I la llengua d'aquest llibre és una molt bona escola.

Veí de dalt, tampoc jo l'oblidaré! Amb els anys serà d'aquelles novel·les que faran de bon rellegir.

12 de juliol, 2007 08:24  
Anonymous Anònim said...

Hola, pel que fa a PA NEGRE,tens raó, es va fer "pesadeta" la lectura, però com que estem tan i tan marcats per la xrítica literària i els premis literais (va ser premi Creixells etc), doncs m'hi vaig esforçar al màxim per acabar-lo. Dit en une altres paraules, si hagués estat una bre deconeguda no me l'hauria acabada de llegir. Amb tot, és una bona novel·la, el que pasa és que, senzillament, s'hauria d'haver escrit en 150 fulls en lloc dels 400 que té. Es tracta d'una obsessió de gran part dels escriptors que no entenc ( segons vaig llegir al blog del Llibreter Miquel de Palol deia al suplement de l'Avui no fa massa que les vertaderes novel·les comencen a la pàgina 400).
Francesc, haver començat tan tard a llegir en català encara té més mèrit!!!

12 de juliol, 2007 12:12  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Pel què fa a la llargada dels textos, Boro, jo procuro que els comentaris dels llibres que penjo al "Tinta xinesa" siguin el màxim de curts. Sé que a vegades em passo però crec que el mitjà (internet) ho demana.

12 de juliol, 2007 12:36  
Anonymous Anònim said...

hola, Biel, no et penses, va ser casualitat coincidir amb Boro, al poble no tinc internet (he aprofitat ara que he baixat a la capi). Boro és tota una institució dins de l'àmbit de la docència a les comarques de Castelló, i el seu criteri en qüetsió de literatura és RESPECTADÍSSIM!!!!!
pel que fa a INCERTA GLÔRIA t'he de dir que la literatura de postguerra em posa trista - em recorda les hisòries de la meua àvia-. Si només és un rerefons per contar una història, llavors és una altra cosa. Vaig llegir l'OMBRA DE L'ATZAVARA del geni P CALDERS i em va agradar, però en aquest llibre la crueltat no rau en el fons històric, rau en l'adaptació de l'exiliat al nou entorn, en la no-acceptació de la català com a llengua dels fills dels emigrants... Tot farcit amb un to d'ironia màgic. No sé si m'entens.
Però estaré a l'aguait per d'altres futures recomanacions que ens faces.
Ahir em vaig començar CAMÍ DE SIRGA.

16 de juliol, 2007 13:57  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

M'agrada molt el Calders i m'agradarà parlar-ne algun dia aquí.
"Camí de sirga" és un gran llibre d'un gran escriptor però prepara el diccionari, doncs l'hauràs de menester sovint...

I visca els Països Valencians, Francesca!

16 de juliol, 2007 15:16  
Blogger galifardeu said...

Que fort Biel, aquest llibre també tinc previst llegir-lo aquest estiu. Tothom me'n parlava molt bé i quan per St.Jordi en vaig veure la nova edició em vaig animar a comprar-lo. Ja et diré el què.

16 de juliol, 2007 22:35  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Ja m'ho diràs passat l'estiu, Galifardeu. Espero que no n'esperis massa i després et decepcioni, a vegades passa.
A mi em va enganxar. La seva escriptura és molt, no sé com dir-ho, moderna?Eficient?

16 de juliol, 2007 22:49  
Anonymous Anònim said...

Hola a tots i a totes.Boro, després d'un viatge per Euskadi, ha tornat. Pense que Moncada sempre és recomanable. "calaveres atònites" me'l vaig llegir en una època del meua vida on estava "depre" i va aconseguir arrencar-me molts somriures.
Ja ens diràs que et pareix "Camí de Sirga", Francesca.

Fins aviat i, sí Biel, visca els P Valencians!!!!

22 de juliol, 2007 18:42  
Anonymous Anònim said...

Ja he tornat a la capi. Comença la rutina.
Biel, tenies raó, per a C de Sirga ha fet falta el diccionari, però ha pagat la pena.
Aquestra setmana començaré Crònica de la devastació, del vila-realenc Vicent Usó. Va guanyar l'Andròmina, així que espere que estiga bé. Ja vos informaré.

20 d’agost, 2007 10:57  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Espero noves i recomenacions del País Valencià.
Fins aviat.

02 de setembre, 2007 17:43  
Anonymous Anònim said...

Hola, de nou, Biel.
He passat gran part de l'estiu llegint autors sud-americans. Relectura de "cien años de soledad", "los cachorros", i una petita joia literària no gaire coneguda, "el coronel no tiene quien le escriba" (una de les primeres novel·les de G Márquez), així que reste jo també a l'espera de recomanacions des del P Valencià del Nord per tal de "retornar" a la literatura catalana.

05 de setembre, 2007 09:55  
Blogger Teresa Bau said...

L'estic llegint a batzegades i no passa gaire lleuger. Ja sóc a la meitat i no el vull deixar, però no és un d'aquells llibres que no puc deixar de cap manera. Suposo que deu ser que al vespre estic cansada...

01 d’octubre, 2007 20:47  
Anonymous Anònim said...

Uep!

Idò el m'apunt per llegir.
Quant a "Pa negre", figura entre les meves novel·les preferides, ja que me va fer gaudir d'un bocí de la nostra història recent, molt ben contada.
Jo ho tornaria intentar.

Salut des de Mallorca!

02 d’octubre, 2007 20:25  
Blogger Biel Barnils Carrera said...

Hola Mina, no és una novel·la senzilla i curta. Té estones de tot, però hi ha moments memorables i l'estil i la riquesa com s'explica és una delícia.
Jo els llibres que no m'agraden els deixo, no tinc manies.
Potser et passa perquè el llegeixes a batzegades i les novel·les exigeixen una lectura sense interrupcions? No ho sé, vaja, tot també va a èpoques. O a hores.

Hola Queralbs, que vol dir pedra blanca, molt bonic-curiós-peculiar l'idò que feu servir a Ses Illes. Visca els Països Mallorquins!
Salut des de Barcelona!

04 d’octubre, 2007 20:30  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home