25 de juny de 2007

El preu de ser catalans. Una cultura mil•lenària en vies d’extinció. Patrícia Gabancho. Editorial Meteora. 2007.


L’autora aboca pel broc gros amb un llenguatge directe tot d’idees sobre la cultura i llengua del país que la va acollir fa trenta-tres anys procedent de l’Argentina.
Lluny del discursos basats en la queixa i el pessimisme fora de mida, que sovintegen en el nostre rodal quan es tracten aquests temes, el llibre proposa adoptar una actitud valenta i desacomplexada.
A una de les moltes conclusions que arriba és que no tot està perdut irremeiablement, però pot estar-ho si no reaccionem a temps.

“Com que el català és una qüestió de classe mitjana, no hi ha cultura de masses en català. No hi ha hagut temps de crear-la abans que el mercat massificat fos envaït per la cultura espanyola –la que tenia els mitjans– i ara el cercle s’ha fet viciós: com que el mercat és exigu, la indústria que n’espera rendiments prefereix el castellà, i com que la indústria prefereix el castellà, el mercat del català cada vegada es fa més petit.
Els catalans de parla catalana també suquen la magdalena en el mercat espanyol quan volen estirar els comptes corrents (si són creadors) o estirar-se al sofà, si són consumidors. Molts s’hi han acostumat tant que no són capaços de mirar més amunt i veure que la cultura en català també és accessible i entenedora. Vols dir que això fa per mi, que no és massa estirat, o difícil?
(...)
Quan Catalunya vol integrar algú, espontàniament fa tot el camí, de manera que la trobada no es produeix mai al punt del mig. Catalunya fa tot el camí i el nouvingut es queda com estava. Catalunya integra per la via de descatalanitzar-se. Catalunya integra parlant en castellà.”

Aquest volum de dues-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat per sempre més al piló de “llibres que desperten consciències”.

Etiquetes de comentaris:

13 que prenen la paraula links to this post

13 Comments:

Blogger bitxo said...

Vaig tenir el plaer de conèixer Patricia Gabancho personalment durant la presentació d'aquest llibre a la UAB. És una persona senzilla, franca i directa. Com el seu llibre.

25 de juny, 2007 21:46  
Blogger galifardeu said...

No hi ha cosa que suporti menys que això "Catalunya integra parlant en castellà".

Aquest llibre quedarà amorrat al piló de llibres per llegir aquest estiu.

26 de juny, 2007 00:48  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Bitxo, sí, és un llibre molt fresc. Senzill, franc i directe com l'autora. Suposo que per això continua venent-se molt. I me n'alegro per ella, per l'editorial i perquè potser fins i tot desperta alguna consciència adormida.

Galifardeu, una bona lectura d'estiu. I quina mania amb discriminar els immigrants parlant-los en espanyol directament, impedim que aprenguin i valorin el català.

Gràcies pels vostres comentaris. Ens llegim!

26 de juny, 2007 17:41  
Blogger galifardeu said...

Biel, si jo justament volia dir això. Que no soporto que la gent parli als espanyols, als romanesos, als senegalesos o qui vingui de fora en castellà. Que no t'enten? Ja t'ho farà saber. Però si li parles com si fos extranger mai s'integrarà.

29 de juny, 2007 01:14  
Blogger Biel Barnils said...

L'autoodi de molts catalans s'exemplifica quan renunciem a la nostra llengua per parlar amb una persona suposadament estrangera.
Però aquest llibre va més enllà i reflexiona també, per exemple, sobre la política cultural.

29 de juny, 2007 08:35  
Blogger arsvirtualis said...

Aquesta gent que parla als estrangers en un altre "idioma estranger" tenen sempre parada l'argumentació de "l'educació i la tolerància". Jo sempre els dic que és com cridar a un sord, si aquest no sent (enten), ja pots afegir els decibels que vulguis (parlar-li en suaheli)...la mateixa comprensió tindrà.

01 de juliol, 2007 17:33  
Blogger Biel Barnils said...

Arsvirtualis, això de la bona educació és una trampa molt vella que només es creuen els maleducats.

02 de juliol, 2007 10:09  
Blogger anna said...

En el llibre de l'August Rafanell "La il·lusió occitana" ens acaba dient que la llengua occitana està morta, està a la mà dels occitans treure-la d'aquest estat, sinó ja no serà. Serà simplement com els fòssils o els somnis. Això serà l'occità.
Vaig venir ahir de la Festa de les llengües del món (Decazeville) i m'explicaven que els pares parlen occità als seus fills i és un "respecte" que els fills contestin en francés.
És aberrant.

02 de juliol, 2007 14:25  
Blogger Biel Barnils said...

Anna, sempre he pensat que sort dels pirineus perquè si no hi fossin parlaríem tots francès!

03 de juliol, 2007 14:29  
Blogger Paco said...

Un llibre de lectura imprescindible!
Paco Rivière

15 de juliol, 2007 17:03  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Paco, sobretot ara que la sobreinformació desinforma i que els mitjans de comunicació predominants propaguen idees que no ens van gaire a favor, com si diguéssim.

15 de juliol, 2007 21:31  
Anonymous Anite said...

L'Ajuntament de Barcelon obliga els seus funcionaris a emprar el castellà amb els ciutadans castellanoparlants, i fa bilingües totes les seves publicacions i documents. Sobretot des del darrer govern de la Generalitat. Això és autoodi oficial!

18 d’agost, 2007 20:21  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Anite, l'autoodi no només es propaga entre els catalans sinó també entre les seves institucions. Per això són tan necessaris llibres com aquest.

02 de setembre, 2007 17:45  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home