Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós. Gisela Pairó. Edicions DAU. 2007.

Si el caràcter i evolució del personatge retratat ja ens captiva de seguida encara ho fa més l’autora que firma el llibre. Sense treure-li protagonisme al polític esbossat l’estil de la Gisela Pairó, senzill i concís, acompanya molt bé el lector durant les dues tardes que pot durar la lectura.
Puigcercós ens parla una mica de tot: de com se li va despertar la consciència política al seu Ripoll natal, del seu pas per les facultats de filosofia i ciències polítiques, de La Crida a la Solidaritat, de l’Erc de l’Àngel Colom, de la seva experiència al Congrés de Madrid i dels dos pactes del tripartit, entre altres.
Pragmàtic i desacomplexat independentista, un corredor de fons com ell, és molt possible que exigeixi, d’aquí a uns quants anys, una nova biografia. De bagatge perquè li escriguin ja comença a tenir-ne.

“En una d’aquelles pujades i baixades, mentre s’esperava a l’estació de la RENFE de Ripoll, en Joan va poder presenciar un fet que, vint anys més tard, encara porta gravat a la memòria. Aquell matí, a la cua de la guixeta per comprar els bitllets, s’hi aplegava un grup de persones –entre elles diversos homes i dones d’edat avançada- que amb tota l’espontaneïtat del món demanaven un bitllet per anar a Vic. La persona que despatxava els bitllets els cridava despectivament ¿Cómo dice? I la feina era d’aquella gent gran per demanar el bitllet al gust del personal de la RENFE, és a dir, en castellà. En Joan descriu el sentiment d’humiliació que va anar creixent dins seu i com l’actitud de l’empleat va durar fins que va arribar el seu torn. Aquí es va acabar la broma. Li vaig demanar el bitllet en català i, amb tota l’educació del món, li vaig deixar ben clar que jo parlava la llengua que em donava la gana. Em costava entendre per què no podíem parlar català amb normalitat”.

Aquest volum de cent vint-i-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de l’editorial Edicions Dau per recomenar”.