La rialla que salva. La dimensió còmica de l’experiència humana. Peter L. Berger. Edicions La Campana. 1997.

Peter L. Berger, un dels grans sociòlegs del segle XX, firma aquest llibre sobre el sentit de l’humor. De seguida sap trobar la fòrmula per seduir-nos, perquè el seguim fins a les darreres pàgines. L’autor té moltes coses a dir i a relacionar, com per exemple que l’humor no només és una eina molt poderosa de cohesió social sinó també de discriminació, d’exclusió. El llibre està ple d’acudits de la cultura jueva que serveixen per exemplificar les idees que ens exposa; ens hauria agradat, però, que n’hagués triats més d’altres cultures.

“Aquesta actitud hostil a la rialla continua fent-se present en el pensament cristià de l’època patrística i de l’Edat Mitjana. Durant segles i segles hi ha tota una tradició de teòlegs francaments sorruts. El riure apareix carregadíssim de connotacions negatives: és una experessió de mundanitat, de despreocupació pecaminosa, i de manca de fe. Mentre que, en canvi, el fet de plorar les desgràcies d’aquest món és elogiat com una virtut cristiana. Els sants cristins no riuen, com no sigui per menysprear un imminent martiri. Les regles monàstiques prohibeixen la rialla. No cal ser un Nietzsche per veure en la història de la teologia cristiana un negoci més aviat lacrimogen i bastant depriment”.

Aquest llibre de tres-centes vuitanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’assaig per rellegir”.