En defensa pròpia. Jacint Verdaguer. Tusquets editors. 2002.
Recull dels articles que Verdaguer va publicar entre els anys 1895 i 1897 a la premsa progressista de l’època. Aquests li van servir per defensar-se dels atacs desproporcionats i de les calúmnies proferides pels seus superiors eclesiàstics. A causa d’aquesta dura persecució se’l va obligar a viure apartat al santuari vigatà de la Gleva.Els articles, que llegits ara són d’una modernor desesperant, són clars i directes, escrits amb molta passió. Fa ús d’una llengua natural, popular i culta a la vegada, fet insòlit a la premsa d’aquell temps.
“Forta i aterradora era la conjuració aixecada contra aquest arraconat e indefens ermità, mes era solament lo primer preludi de lo que m’esperava. No havia entrat encara en la lluita qui, havent rebut més bé i majors proves d’estimació de mi, m’ho havia de pagar organisant-la i dirigint-la com a advocat i cap de colla, acostant los elements dispersos i reclutant-ne de nous, especialment entre persones benvolgudes, per enfonsar-me”.
Aquest volum de cent vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “reculls d’articles”.
Etiquetes de comentaris: Recull d'articles
5 Comments:
Precisament ahir vaig ser a la casa-museu de Vil·la Joana, el dia 10 de juny va fer anys de la seva mort i s'han celebrat diversos actes. Cal dir que Verdaguer també va tenir responsabilitat en el que li va passar, per un tarannà molt difícil. El mite, però, ha funcionat bé i ara es ven com una bonica història del pobre mossèn almoiner contra els rics explotadors i el malvat bisbe, quan la cosa, com totes a la vida, és molt més complexa i entrevicollada. Com a escriptor, però, res a dir, el millor de la Renaixença i de moltes renaixences.
És veritat, Júlia, Verdaguer, com tots els grans personatges, ha estat utilitzat per tothom i se l'ha mitificat molt.
Els seus articles, però, em semblen més moderns que la majoria d'articles que es poden llegir a la premsa d'avui. I a Verdaguer se'l coneix més per les seves poesies i per les polèmiques que (encara) genera que pels seus articles, per això l'he volgut reinvindicar al TINTA XINESA.
Gràcies per dir-hi la teva.
Bé, per la part que em "toca", m'agradaria reivindicar o remarcar que el Santuari de la Gleva no és vigatà, sinó que està situat al terme municipal de Les Masies de Voltregà, terme del que tothom se n'oblida i confón amb d'altres circumdants, fins i tot els geògrafs de la Generalitat. Visca Les Masies de Voltregà lliure!!
És vera, truita, la Gleva no és Vic, és Masies de Voltregà. Aquests de les capitals són tots iguals. No m'ho perdonaré mai.
Un parell de comentaris al respecte: malgrat ser un dels nostres grans, Verdaguer i la Renaixença segueixen sense explicar-se de forma atractiva i a l'alumnat, al final, li resulta una mena d'extravagància lingüística que no té res a veure amb el català actual. Recordo que a la universitat la pitjor assignatura a Filologia catalana era Poesia Romàntica. En aquest sentit, el mite verdaguerià que comenteu podria haver sigut aquesta necessitat de la gent de fer-se'l seu i més proper.
En segon lloc, aplaudir la iniciativa de la col·lecció "L'ull de vidre": ja era hora que una de les grans (Tusquets) editores en espanyol, apostés pel català. La segueixo amb molt interès, i de moment ens han oferit bones traduccions de Kundera o Goethe. Que segueixin així!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home