La pell freda. Albert Sánchez Piñol. Edicions La Campana. 2002.

Novel·la sobre les peripècies d’un home que viu al far d’una ignota illa de l’Oceà Atlàntic. Allà hi arriba per treballar de meteoròleg tot i que a la pràctica s'haurà de preocupar més per defensar-se dels atacs nocturns d’uns monstres ultraviolents.

El llibre, que està impecablement escrit, s’empassa sense gaires dificultats i aconsegueix transmetre les sensacions de claustrofòbia, aïllament i por del protagonista. Malgrat que la seva lectura té un rerefons existencialista és un llibre d’aventures que aconsegueix allò que aquest gènere sempre ha buscat: entretenir i atrapar el lector des del principi fins al final. A la literatura catalana li calen moltes pells fredes, èxit rotund de vendes i traduït ja a diverses llengües.

“Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les quals no ens convenen els diàlegs”.

Aquest llibre de tres-centes set pàgines quedarà amorrat al meu piló de “novel·les d’aventures”.